Qui dia passa, any empeny - 9 d’octubre

La commemoració del 9 d’Octubre es remunta al primer centenari de la conquesta o, més ben dit, de l’èxit dels croats que afegiren la ciutat de València, i un territori considerable, a la cristiandat. Si els papers antics no ens enganyen, la festa de sant Donís començava la vespra, amb lluminàries, piuletes, tronadors, desfilades i, generalment, “corregudes de bous”. L’endemà, si el temps ho permetia, eixia en processó lo Rat Penat, acompanyat pels cavallers principals de la ciutat i per una generosa representació dels clergues valencians, que n’eren molts. Després hi havia missa i sermó.

L’any 1617, Gaspar Escolano va predicar, precisament, sobre la conquesta de València i molts estudiosos asseguren que, aquell dia, la festa que havia estat eminentment religiosa va començar a adquirir un cert caràcter civil. Però l’any 1738, quan València volia celebrar el cinqué centenari de l’entrada del rei Jaume, els prohoms de la ciutat, governada ja a la manera castellana, com ordenaven els decrets de Nova Planta, no foren capaços de vincular la festa a la reivindicació dels furs i els privilegis perduts i se’n conformaren a commemorar que, cinc-cents anys arrere, València havia començat a convertir-se en la capital d’un nou regne cristià.

Primer, perquè sense religió no hi havia vida social i, després, perquè amb les lleis borbòniques la vida social era un conflicte permanent i un greuge cada dia més nociu, la festa del 9 d’Octubre sempre ha estat condicionada i no només per la meteorologia.

Durant els primers anys de la “transacció” que encara estem pagant, tal dia com hui, les ties maries eixien al carrer i escopien el verí que havien acumulat al llarg de l’any, perquè encara no existien les xarxes socials. Després, amb l’adveniment dels populars, la festa es va convertir en una farsa, una burla cruel i rància a l’origen del País Valencià, als valencians, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra ètica i, sobretot, la nostra estètica. La coentor va resplendir durant massa anys al centre de València, amb massa laca als cabells de les senyores i massa “gomina” als dels cavallers; amb uns discursos que tombaven de tos i unes ganes gens dissimulades d’ofrenar coses a Espanya, des de tertúlies molt ben pagades a gent que ens pixava en la cara i deia que plovia, a berenars multitudinaris que es deixaven a deure...

En la segona dècada del segle xxi, la festa del 9 d’Octubre hauria de ser, al meu entendre, la commemoració de les victòries menudetes que els valencians hem aconseguit al llarg dels últims anys. Una jornada que ens permetera conéixer-nos millor, descobrir quins defectes ens limiten i quines virtuts ens ajudarien a créixer; saber què érem per a somiar i decidir què volem ser...

Vivim una situació política, social, econòmica i cultural molt delicada, que no ens ha de fer oblidar els problemes que llasten de mala manera el nostre progrés com a poble, si és que tenim la voluntat de ser un poble. És evident que no tots els valencians tenim el mateix projecte per al nostre país i per això crec que hauríem de començar per convéncer els paisans mal informats, que creuen que exercir de valencià és ofendre... Perquè, per ara, no cantem “tots a una veu”.  

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat