El dia 13 de juliol del 1928, quan va nàixer Francesc de Paula Burguera i Escrivà, que ens va deixar tal dia com hui de fa dos anys, Sueca devia estar a punt d’arribar als vint mil habitants. Segons un resum oral de Joan Fuster, els suecans d’aquell temps s’agrupaven en tres estrats socials: una dotzena de famílies riques, uns quants llauradors, procuradors i propietaris, que no vivien malament, i uns milers de jornalers que passaven casa amb més pena que glòria.
Era una taxonomia massa dràstica perquè la família Burguera no formava part de les dotze fortunes locals, però tampoc no era, només, una família de llauradors benestants. A més de treballar, o de fer treballar, els seus horts i la seua terra d’arròs, el pare de Paco va convertir un sequer que havia heretat en un garatge i, més tard, en una gasolinera. El suecans que entenen de negocis diuen que va fer diners…
Després vingué la guerra i Sueca va ser “alliberada” el març del 1939. Per això, quan el curs 39/40 va començar, Francesc de Paula Burguera, que només tenia onze anyets, aixecava el braç dret, amb la palma de la mà mirant cap a terra i contestava “Presente!” i, potser, “Arriba España!”, cada vegada que un mestre passava llista a les escoles de Sant Josep de València, regides pels jesuïtes. Però l’enyorança va poder més que la disciplina i, al cap de dos anys, Paquito tornà a casa i els seus pares el matricularen en el Politècnic, que abans havia estat propietat dels ateneistes i, en acabar la guerra, requisat pels vencedors, s’havia convertit en el centre d’ensenyament més prestigiós de Sueca. El curs 42/43, el primer que Burguera va passar al Politècnic, també va ser el primer que uns altres dos joves suecans, que tenien cinc i sis anys més que ell, passaren a la Universitat de València, on assistien a les classes de Dret. Fermí Cortés i Joan Fuster ja havien fet una miqueta de caliu al poble, abans d’anar-se’n a la capital.
Ells dos, Paco Burguera i un bon grapat de joves més, tots i totes de casa bona, llevat de Fuster, cultivaven el seu amor a la pàtria, la cultura, la Mare de Déu de Sales i el veïnat a recer de l’Asociación de Jóvenes de Acción Católica i del Frente de Juventudes, perquè no hi havia més cera que la que cremava.
Així va ser com el Teatre de Cambra de Sueca va estrenar una nit, a la placeta Fonda, La Bona Nova a Maria, de Paul Claudel, traduïda per Joan Fuster, dirigida per Paco Burguera i censurada per les autoritats valencianes quan estava a punt de ser emesa, en valencià, per Ràdio València. Aquell dia, tots els implicats van comprendre que l’ús normal de la llengua que havien mamat feia tanta por com les accions clandestines dels antifranquistes i tots es posaren a treballar sense descans per a conservar-la viva. Sense estridències, només amb la raó, la coherència i l’honradesa professional i vital. I així van demostrar que els exemples de Paco Burguera i de tantes persones més poden germinar gloriosament quan cauen en terra fèrtil. El problema, ara mateix, és que més de mig País Valencià està asfaltat i ja podem sembrar llavors que, en aquestes condicions i en aquesta terra d’oportunistes, no en quallarà ni una. Per això ens hem d’espavilar i hem de continuar treballant, convençuts que la llavor sembrada per tantes persones que ens han precedit germinarà i ens donarà una collita de llibertat, honestedat i cultura: tres matèries primeres imprescindibles per construir el País Valencià que ells i elles volien i que nosaltres hem de fer realitat.
