La làpida del 'coachman' escocés

La millor manera de conéixer una ciutat és deixar-te dur sense rumb pels seus carrers i places, sense cap altre objectiu que observar el paisatge urbà –i també l'humà. Baudelaire i Walter Benjamin van inventar la figura canònica del flâneur, un desfaenat que bamba per la ciutat –coneguda o desconeguda, que això no importa– a la recerca del no-res. És la dedicació que més m'estime quan em desplace ací o allà. Les sensacions que et desperta l'art de caminar no són mai les mateixes precisament perquè les destinacions no ho són tampoc. Una caminada per la Rive Gauche de París no té res a veure amb una altra pel Midtown novaiorquès, certament. El passeig també és distint si el fem un diumenge o un dia de faena, per descomptat. Finalment, nosaltres no som tampoc els mateixos quan visitem un mateix lloc en diverses ocasions. "He tornat a Viena. Com he canviat!", diu l'aforisme de Stanislaw Jerzy Lec.

Fa un parell d'anys, vaig visitar Escòcia, un país-cruïlla de diverses empremtes culturals. Vaig passar un parell de setmanes rondant amunt i avall, d'Edimburg a les Highlands, com un flâneur motoritzat, si em permeten l'oxímoron. De camí al nord, vaig fer parada a Stirling, una ciutat vora el riu Forth –Gateway to the Highlands, segons la publicitat. Una ciutat mitjana que convé conéixer també sense presses taquicàrdiques. Els peus i l'atzar m'endinsaren en un parc tranquil, ple de gent que hi prenia el sol de l'estiu o festejava despreocupadament en un banc sota l'ombra d'un roure, aliens als turistes passavolants com jo mateix. Absort en el passeig, no m'havia adonat que em trobava en un cementeri. Un espai sense murs, unes fanecades de bosc humanitzat sobre turons matisats, amb làpides que em rodejaven –recordatoris d'éssers traspassats. Quina diferència amb els nostres cementeris, vaig pensar de seguida, amb els nostres pares i avis emparedats entre murs de formigó!

Una fotografia d'aquell dia em recorda l'instant en què vaig quedar parat davant d'una làpida dedicada a John Macfarlane, un coachman –un cotxer de carruatges– nascut el 1809 a Killin, vora el llac Lomond i el Parc Nacional dels Trossachs, i mort a Stirling el 8 d'octubre de 1846. Vista la inscripció, potser allà, pense ara entre mi, ja no hi havia despulles de ningú, i potser John Macfarlane ja s'havia descompost en les entranyes de la mare natura. Aquell recordatori l'havien instal·lat els descendents que ara viuen als Estats Units. La làpida no ens informa si va emigrar ell mateix o si van ser alguns dels seus fills o néts. Siga com vulga, els descendents de John Macfarlane van tornar a Stirling a homenatjar el seu avantpassat perquè sense ell no s'expliquen les vides d'uns americans de segona o tercera generació que potser no van conéixer Stirling fins a aquell dia de l'homenatge en forma de làpida.

Els morts són només el nostre record, i no importa, si bé ho penses, on en reposen les restes –si és que n'hi ha. Molts dels nostres coneguts traspassats, de fet, han estat incinerats, i les cendres escampades per la parentela on millor els ha paregut. Convertides en una molèstia sovint. Tanmateix, els morts enterrats en aquell cementeri escocès, enmig d'aquell parc on la gent festeja i pren el sol, són la representació simbòlica del país en què van viure, la mostra d'una certa idea de la memòria. El cementeri segregat de la trama urbana simbolitza, per exemple, l'allunyament entre la vida i la mort. El cementeri-jardí, integrat dins de la ciutat, estableix per contra alguna mena de diàleg entre el present i el passat. Al capdavall, el cementeri és un espai social però també mental.

George Steiner afirma que Europa és "el carrer, el mercat i el cafè", és a dir l'espai públic entés com l'espai de les relacions. Steiner s'oblida, al meu entendre, del cementeri, la representació urbana de la memòria –una institució clau en la cultura mediterrània. Per això, posem per cas, les famílies dels "desapareguts en guerra" –com la meua!– necessitem recuperar els cossos dels éssers estimats i soterrar-los en un lloc on portar-los un ram de flors, confiats que hi reposen entre amics i coneguts. La làpida del cementeri de Stirling deixa constància, per la seua banda, d'una generació que va emigrar als EUA com ara emigren altres fugitius de la pròpia terra per altres causes i a altres destinacions. Però ens informa també de l'agraïment d'unes altres generacions –que potser han arribat a ser professors de Harvard o propietaris d'una taberna en la 3a avinguda de Nova York– que no amaguen els orígens, sinó que se'n senten orgullosos. Com nosaltres dels nostres desapareguts en guerra!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat