Estima amb i sense paraules

Arriba un moment en què ja no sé on guardar tant d'amor. Li faig espai per si de cas arriba eixe moment Jurado en què tot s'acaba de tant gastar-ho i cal tenir alguna referència que ajude a creure que no ha estat un somni. Però m'adone que potser aquesta col·lecció d'amor requereix alguna selecció i neteja si no vull acabar sepultada en la meua pròpia casa sota una muntanya de color roig i paraules tendres.

Cada dia puc trobar per sorpresa en algun racó un missatge nou, una carta, un dibuix, un coret, una besadeta…, qualsevol cosa amb què els meus fills deixen de manifest la seua estima. Un simple gest que no recorde haver fet mai en la meua infantesa.

Li pose fe i tracte de recordar, però no. Abans no s'estilava això que ens diguérem que ens estimàvem. No sé si, com tantes altres coses, ho vam heretar després d'alguna sèrie americana, però no m'hi veig mai dient-li alguna cosa semblant a mon pare ni a l'inrevés. Tal volta perquè hi havia coses que quedaven dites sense necessitat de paraules o perquè era home més de silencis. De fet no necessitava paraules, ni tan sols per a renegar-me quan alguna cosa no li semblava correcta. Amb una mirada ja estava tot dit. I quina mirada! (Els crits i la sabatilla voladora ja li ho deixava a ma mare, que tenia més pràctica en aquests menesters. Pràctica i medalla olímpica, diria jo!)

Sí, és cert, no recorde mai entre nosaltres un intercanvi d'estima materialitzat en paraules, ni tan sols en els últims moments que vam compartir, però sí que ho veig en aquell bes que li negava les nits en què estava enfadada amb ell. Aquelles nits en què disfressava de càstig el que en realitat era una declaració d'amor en tota regla. Com també ho era el bes recent afaitat. Aquell que arribava en olorar aquella loció que semblava tenir propietats hipnòtiques i que tant trobe a faltar. I ho veig clarament també quan deixava damunt la taula aquell llibre que jo havia nomenat uns dies abans i que automàticament ell havia encarregat a la llibreria del poble. Això sols per posar uns exemples d'una llista ben llarga.

Tampoc recorde haver escoltat mai una declaració d'afecte entre els meus pares, però quedava de manifest en altres coses. Què era si no aquella ametla que ma mare li reservava en la cuina cada vegada que les fregia per al dinar? Aquella ametla que jo mirava amb desig, però que tenia un altre destinatari. Una ametla que ara entenc que era com eixos corets que Amàlia i Arnau pengen a l'espill del bany, amaguen sota el coixí del llit, entre les pàgines d'un llibre o damunt del teclat de l'ordinador. Allí no hi havia paraules, però sí els mateixos sentiments, el mateix afecte. Un afecte que aquests dies trobe a faltar en massa comentaris que miren cap a Catalunya. Alguns s'han oblidat de la importància de les paraules, dels gestos i s'entesten de nou a desacreditar sentiments sense parar-se a pensar en les conseqüències. Tal vegada no estaria malament començar a mirar més enllà de les banderes.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat