Sabeu? Mai no he estat molt amiga de les banderes, d’enlairar-les amb qualsevol excusa o de nugar-me-les al coll com capa o etiqueta. A casa, les banderes les hem tret al balcó els dies de festa gran. Quan era petita penjàvem la senyera, com marca la tradició, per a Moros i Cristians, sense estridències. Recorde que era de tela bona, com no podia ser d’una altra manera en casa d’un sastre. L’àvia i les tietes hi cosien les cintes per nugar-la a la barana. Ben cosides i a joc amb els colors de la bandera emmidonada que feia goig. Ara que tinc casa i família pròpia, també posem la senyera al balcó, a les festes i el dia del 9 d’octubre. Per a nosaltres un dia de festa gran, no cal dir-ho. Hi posem la del meu company de casa, de vida i de camí, home compromès amb la llengua, la cultura, la política i amb la nostra identitat. Una bandera amb 30 anys d’història: la del Partit Socialista dels Treballadors, menut i finit. De tela bona, també, com la de casa de tota la vida, ben planxada i ben guardada fins que arriba el moment adequat de tornar a engalanar el balcó amb aquella bandera que perd color pel pas dels anys, però –ara ho veig– guanya significat pel pes dels esdeveniments.
Havent estat de jove fan de La Polla Rècords, recorde haver dit en més d’una ocasió que les banderes no em feien el pes, que no servien per a res que no fóra cobrir els taüts dels que moren en nom d’una pàtria. Qui no ha estat jove, simple i atrevit? Ara, però, colpida i estupefacta per les imatges i els comentaris de l’1 d’octubre, comence a pensar que el més greu, potser, no és que hi haja persones disposades a morir en nom de la pàtria, sinó que, de fet, hi ha bèsties decidides a pegar –i qui sap si també a matar– en nom d’una bandera: la d’España, la d’un estat que s’imposa a cop de porra. Tot per la pàtria?
A Alacant, d’uns dies ençà, veig banderes espanyoles a tort i a dret, els edificis de la plaça dels Estels, per exemple, en van plens, fins i tot hi ha veïns que les enganxen d’un vulgar pal de granera (la qual cosa ja diu molt per a què pot valdre un tros de tela així…) i no us penseu que són de roba bona, d’aquelles que es planxen i es guarden amb cura fins al següent dia de festa gran, com mana la tradició, per a les jornades de reflexió i de celebració, per als dies de reivindicació de la riquesa cultural que havíem aconseguit amb les autonomies. No. Són draps barats que es poden comprar en qualsevol basar xinès, que aquests dies han fet l’agost venent banderes d’Espanya de dubtosa qualitat made in China; i bé que me n’alegre per ells, sobretot perquè ja va bé que algú traga profit de l’estupidesa, del fanatisme i de la supèrbia. No són banderes que representen la veneració d’un poble cap a la seua identitat i la seua història i la lluita dels seus morts per les llibertats. Són les mateixes teles de mala qualitat que quatre fanàtics futboleros sense més cobertura moral que una bandera cutre utilitzen per a anar a escridassar a un estadi com qui va a massacrar a una guerra. Banderes de fúria i de violència gratuïta, d’imposició i d’amenaça. Teixit inconsistent. Orgull patriòtic a un euro el metre.
