La diada d’un País Valencià que mai serem

Hi ha dies en què u prefereix amagar-se darrere d’un posat ingenu perquè el que està vivint defuig qualsevol senyal d’humanitat. Dies que ens colpejaran durant anys, en què fa més mal la serenor que els cops rebuts, dies en què s’assoma un odi racional que romania intel·ligentment calmat dins la cuirassa obligada del civisme. Uns dies que, sí, potser ens faran més forts, però que mai aconseguirem acceptar si no hem fet res per evitar-los, i en un d’eixos dies, precisament, una part dels valencians celebràvem el fet de ser-ho i sentir-nos poble i lliures de manifestar els nostres més legítims ideals.

És molt trist haver de vessar paraules amables mentre una horda assassina fa servir la immunitat de què gaudeix per agredir aquells que no pensen com ells. Una immunda allau de carronyers que campen rabiosos mentre assetgen ciutadans i destrossen qualsevol intent de construir una democràcia cada vegada més impossible i necessària alhora. Però cal denunciar-ho, amb tot el coratge que ens genera la por, una por que no deixa de ser una reacció totalment normal davant atacs tan violents com els que es van produir durant tot un 9 d’Octubre que esdevindrà etern.

Però cal dir que qui pensa que això és nou s’equivoca totalment. Ja fa molts anys que va morir Guillem Agulló i també en fa massa que el seu assassí confés es vanagloria de la seua gesta pels nostres carrers, lliurement, sense vergonya, emparat per un poble políticament autocentrat i que alberga en la seua suposada dreta moderada tot un reguer de sang feixista, amb l’única justificació d’aconseguir els vots que els donen l’oportunitat de saquejar les institucions públiques. Ja fa molts anys que s’alerta de l’existència d’un sector radicalment violent que llueix símbols il·legals per damunt de les mateixes forces de l’ordre que agredeixen els qui es manifesten en pau; no massa anys des que colpejaven la gent jove, molt jove, d’una Primavera Valenciana que encara espanta per la violència i impunitat amb què les porres destrossaven els llibres… I a pesar de tot això i moltes coses més, ens ha tornat a passar a nosaltres, al País Valencià a què tan orgullosos cantem i ballem i que tant d’odi rep.

Escric sense saber qui ha condemnat tanta violència i qui no, sense saber si ningú se’n farà responsable o si la pilota anirà entre els qui defensen l’agredit per provocador i l’agressor per assassí, però m’és exactament igual. Ara mateix m’agradaria fer una oda immensa a la pau, un al·legat a no respondre les agressions i a mantenir-nos freds i esperançats; recórrer al comboi i les ganes de festa per a pal·liar qualsevol dolor, fer un al·legat conciliador i alegre…, però no puc, no em naix. Ara per ara done el meu somni de País Valencià per vençut, per impossible, aquella dèria pacífica que ens ha caracteritzat com a poble està ara massa lluny d’una zona de comfort ocupada i maltractada.

I em dol al mig l’ànima reconèixer que el meu poble prefereix el caspós Estat espanyol que protegeix el feixisme i agredeix els demòcrates, a un model de país que té com a referència la terra pròpia. M’entristeix pensar que el meu poble ha triat ser servil a un estat que ens espolia i que ens ha cremat literalment la cultura i la llengua a ser honest amb la identitat que ens ha fet créixer.

I reconec que aquell País Valencià que tants volem lliure i fora de l’Estat espanyol, a pesar de tot, està molt lluny de la ideologia col·lectiva dels nostres ciutadans. Però no passa res, crec que tots saben que els que així pensem som tossuts i no defallim, perquè potser em podran convéncer que el país que els qui no volem ser espanyols pensem, no el tindrem, però mai em podran arribar a convéncer que, definitivament, és el país que necessitem.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat