Un mal record

Durant la dècada dels setanta del segle passat, els infants, en arribar els dies de Pasqua, ens calçàvem les espardenyes, omplíem la cantimplora d'aigua i la motxilla amb la mona i unes rajoles de xocolata i agafàvem el camí del Molí de Vent i ens endinsàvem per les sendes tortuoses de la serra Calderona. En aquell temps encara no s'havien arrancat els camps d'ametlers, de garroferes, les vinyes o les pinedes. Encara no s'havien produït els incendis provocats per piròmans a sou de foscos interessos, uns incendis que precediren la construcció de desenes d'urbanitzacions. Valenciano, defiende la naturaleza, que nosaltres ja ens encarregàrem de destruir-la.

Ens passàvem el dia saltant de turó en turó com cabretes alegres, del Palleràs a la Costera, del Picaio a les Penyes de Gausa. Aturant-nos només en deus d'aigua com el desaparegut clot de l'Aüllader, o en aljubs com el del tio Xinto i el dels Xiprers.

Ens sentíem poderosos a la creu del mont Picaio, des d'on divisàvem tota l'Horta, el Camp de Morvedre i el golf de València, un país quasi sencer en les ninetes d'un infant. Amb una cigarreta en els llavis, tastàvem el sabor de la maduresa que no teníem. Ens créiem forts i valents. Res no ens podia aturar si érem capaços de salvar tants i tants esculls rocosos aparentment insalvables. Érem una colla nombrosa, xarraire i sorollosa que vivia aquells dies com una fabulosa aventura. Tots ens sentíem el xic de la pel·lícula, el més destre espadatxí, qui millor encaixava els colps, l'acròbata àgil, dinàmic i agosarat.

Un migdia ens asseguérem en un bancal envoltats de tarongers per tal de dinar en rogle. De colp i volta van aparéixer dos individus més majors que nosaltres. Quan tens onze o dotze anys la diferència física i mental amb un altre de quinze és més que notable. Eren uns pinxos. La prengueren amb un de la colla. Encara no sé per què l'elegiren a ell i no un altre. El van insultar, el van humiliar, li van pegar davant de tots. Hi hagué qui, aprofitant un descuit, va fugir, altres restaren espantats en silenci. Convertiren la nostra ingènua aventura en un infern. Ens tornaren a fer sentir allò que en realitat érem: uns xiquets lluny de la protecció dels seus pares. Confesse que encara recorde l'escena amb terror.

La violència que aquella parella de pinxos vomità sobre el nostre amic, sobre nosaltres, fou totalment gratuïta. No he pogut perdonar-me encara el meu silenci. Un silenci producte de la por a ser també jo agredit, humiliat. En fer-me major em vaig jurar que no tornaria a ser espectador passiu de la violència, ja que aquell dia de Pasqua ser-ho em va convertir, d'alguna manera, en el seu còmplice.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat