9 de(l) 10

14 octubre 2017 01:00h

No tinc massa clar com estic: podria dir trista. O, més bé: decebuda. A mesura que van passant els anys, em faig més conscient de com de poc entenc la humanitat. A casa, el 9 d'Octubre sempre havia sigut motiu d'orgull, de celebrar que havíem tingut la sort de nàixer a la millor terra del món: la dels camps d'arròs de Sueca, la platja del Mareny, la bellesa intrínseca de Ciutat Vella, les nits d'estiu al Perelló sent una adolescent sense preocupacions, la Setmana Santa Marinera, fins i tot la visita obligada a la Basílica (no importa quan ni com: la Geperudeta t'ho perdona tot). Cert és que ja fa més d'un any i mig que estic fora de casa i potser això haja engrandit, més encara si cap, la meua valencianitat. Però aquest 9 d'Octubre ha sigut diferent. Podria haver escollit qualsevol altre adjectiu, però sols em naix dir "diferent". No vaig tindre massa consciència al llarg del dia per motius laborals, tret d'explicar als companys de la feina (la majoria estrangers o de Madrid) la bellesa que suposava pertànyer a una terra en què el seu dia nacional es commemora amb amor i dolçor (no, enguany tampoc he tingut mocadorà). De camí a casa, ja de nit, se'm va ocórrer obrir Facebook i gràcies al meu germà, fotoperiodista aficionat i cara coneguda de les festes i tradicions de la nostra ciutat, em vaig emportar una hòstia de realitat que mai hauria imaginat (ni desitjat): el seu mur mostrava l'agressió que un company seu havia patit de mans de simpatitzants de l'extrema dreta. La meua primera reacció fou preguntar-li si ell (el meu germà) també havia rebut, però per sort estava cobrint un altre esdeveniment: jo estic segura que d'haver estat rondant per allà, li hagueren cardat fàcilment (els Part, que sempre hem sigut molt oportuns). Estant tan lluny de casa no entenia res, però tot apuntava al fet que havia vingut gent des de Barcelona per donar suport a la nostra diada; i clar, per a la mentalitat ultra valencianista això era una amenaça que no estaven disposats a passar per alt. Jo sols podia pensar en la Maria de fa quinze anys, en eixa Maria que pensava que una altra València era possible, en eixa Maria que no entenia una altra manera de fer lliga amb els seus ideals que des del respecte i la germanor, en eixa Maria que es manifestava per intentar canviar un país amb el qual no se sentia representada (cosa que, per sort o per desgràcia, hui dia encara m'ocorre). Sempre m'he considerat una persona bastant empàtica, però amb aquesta gent em costa un esforç titànic no perdre les formes. No entenc com algú que diu defensar i estimar la seua terra més que ningú "lo hacen en castellano" i passen per damunt de qualsevol persona que no donar suport al seu dogma. El valencià és meravellós, i m'encisaria que algun dia sols una d'aquestes persones, per una mil·lèsima de segon, es parara a pensar en les coses que l'uneixen al català i, en conseqüència... la caterva de coses que ens uneixen als germans del nord. Cada persona és un món, i teòricament tothom té una opinió pròpia... fins que es deixen de banda els arguments racionals i canvies la dialèctica pels punys. Potser puc pecar d'idealista, de somiadora, d'ingènua. Sincerament? Crec que no és tan difícil. Per molt que estime Catalunya, sóc valenciana i m'estime València encara més. No sóc catalana ni vull ser-ho, encara que per fer cinc cèntims del que escric hui un senyor va voler que marxara en Euromed a Barcelona, que era una "malparida catalana". Em fa molta pena la València que la ultradreta està deixant a les noves generacions, quan tothom (amb dos dits de front) sap que créixer envoltat d'odi no fa bé a ningú. Senyors! No fem tard, encara estem a temps. Encara estem a temps de fer que, el proper 9, siga de 10.

next