El blaverisme, encara

14 octubre 2017 01:00h

Amb aquest mateix títol –"El blaverisme, encara"– vaig publicar un article en el número 100 del setmanari El Temps fa –alerta!– 31 anys. Un article motivat pels enfrontaments a l'estació del Cabanyal entre militants anticatalanistes –Vicent González Lizondo, entre ells– i aficionats del Barça que venien en tren de Sevilla, on havien perdut la Copa d'Europa davant de l'Steaua de Bucarest.

Eren dies durs a València. El blaverisme gestat a partir del 1977 mirava de quallar una alternativa política que no acabava d'arrancar. Ocupava carrers, intimidava autoritats democràtiques, estigmatitzava intel·lectuals, marcava estratègies mediàtiques (fonamentalment des de Las Provincias) i es reproduïa de manera metastàsica als casals fallers i a la graderia de Mestalla. La publicació de l'article "La paella dels Països Catalans" de Manuel Broseta havia representat la legitimació "intel·lectual" del blaverisme. La cacera del Cabanyal va ser, per la seua banda, el nostre tristíssim dia dels vidres trencats. Un punt de no-retorn en l'escalada violenta del blaverisme i, per extensió, de la dreta valenciana que el va assumir com a tret distintiu del seu ideari antidemocràtic.

En aquell article que recupere amb tristesa immensa, em planyia que, davant de la gravetat dels fets, "no val el diagnòstic superficial del blaverisme com a valencianisme equivocat o desviat". I hi subratllava, innocent de mi, que "el blaverisme és un moviment social posat en marxa pel feixisme local més virulent, en un intent de preservar parcel·les de poder social i amb uns clars mecanismes d'autoexculpació”. Passats 31 anys, em fa vergonya l'autocitació, però els esdeveniments del darrer 9 d'Octubre a València, amb l'extrema dreta una altra vegada de cacera permesa per la policia contra demòcrates i catalanistes, em fan reafirmar que potser els valencianistes benpensants que ens han governat des de les institucions socials, mediàtiques i polítiques van errar en el diagnòstic del blaverisme com un "valencianisme sentimental", equivocat o desviat.

Finalment, els fatxes que apallissaven demòcrates el 9 d'Octubre són els mateixos –fills, néts o cosins germans– que aquells que escridassaven i agredien l'alcalde Ricard Pérez Casado, el president preautonòmic Josep Lluís Albinyana, el president de la Diputació de València Manuel Girona o els mestres d'escola, com jo mateix, a les Escoles d'Estiu de Campanar o el Saler. Els mateixos que havien mort Miquel Grau a Alacant "per cridar vull l'Estatut", els mateixos que enviaven paquets bomba a Manuel Sanchis Guarner i a Joan Fuster i que assassinaren Guillem Agulló a Montanejos.

No ens enganyem una altra vegada amb el diagnòstic. El blaverisme, llavors com ara, és una estratègia de l'extrema dreta espanyolista al País Valencià en què, com deia ja en aquell article "el prejuí anticatalà ha estat l'element vertebrador d'aquest feixisme. El poble català i el catalanista valencià hi han complit el seu paper de negre, de jueu o de gitano". Però, no ens enganyem tampoc amb reduccionisme: ni el nazisme fou només antisemitisme ni el blaverisme només anticatalanisme. Ni oblidem que el nazisme no hauria estat possible sense "nazis cultes" ni el blaverisme sense blavers il·lustrats que de l'embolic n'han tret bon profit.

No he estat l'únic a fer aquell diagnòstic. El sociòleg Vicent Martí n'havia parlat abans que jo en uns termes semblants en un article intitulat "Anticatalanisme: la coentor del feixisme" (Saó, 1982). Per la seua banda, Vicent Bello va fer la diagnosi definitiva del blaverisme en La Pesta Blava (1987), i Francesc Viadel ha esdevingut el cronista-notari que ha documentat l'estratègia blavera en el magnífic llibre No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (2009). Però –hem d'assumir-ho com una altra de les nostres derrotes biogràfiques– el nostre diagnòstic compartit no ha estat assumit pel valencianisme actual. La permissivitat i la suposada equidistància de l'anomenat "valencianisme de la concòrdia" han legitimat el blaverisme com un actor principal de la societat valenciana actual. L'assumpció de l'univers simbòlic blaver, els vergonyants pactes lingüístics simbolitzats per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i les nombroses iniciatives "pactistes" han estat un error estratègic de conseqüències civils, culturals i econòmiques molt greus. I sobretot han fet que molts valencians, com jo mateix, continuem a les mateixes arenes movedisses que fa tres dècades llargues. Una llàstima. Per a mi, en primer lloc, cansat i avorrit d'un país que no hem fet.

next