Hi ha vegades que el món íntim, tal com l’havíem conegut, trontolla sota els nostres peus, i aleshores sortir a l’exterior, notar l’escalfor del sol sobre la pell, i fondre’ns ara en aquesta manifestació, ara en aquest altre esdeveniment col·lectiu, és una bona forma de continuar endavant. D’alguna manera màgica, molts hem experimentat com la celebració o la reivindicació conjuntes d’unes idees i d’uns valors compartits és capaç de redreçar-nos el cos i de tornar-nos al dret l’ànima, quan el vent sobtat d’alguna vicissitud personal ens assota amb bravura i ens la posa a l’inrevés.
Hi ha altres vegades, però, que l’exterior no és gens càlid ni tampoc gens reconfortant. Encara que brille el sol, els dies semblen grisos, i una boira estranya i apegalosa ho impregna tot. Aleshores l’aire es torna més dens i respirar deixa de ser un acte reflex per convertir-se en un acte de resistència; en sentit físic, però també metafòric. Perquè els pulmons han de convocar més esforços dels habituals per ensumar l’aire. I perquè és aleshores quan ens adonem de l’immens valor i la immensa fragilitat d’allò que fins a eixe moment donàvem per fet: com, per exemple, l’acte mateix d’inspirar. O de fer una passejada per una ciutat que reconeixes i on reconeixes els altres i a tu mateixa. O com el dret a manifestar-te en una convocatòria pacífica i legal sense patir por, ésser insultat, amenaçat o, directament, agredit. I tot, davant de la passivitat colpidora de qui en teoria t’hauria de protegir.
Llavors sents una barreja estranya de moltes coses, però, sobretot, sents pes, una càrrega feixuga de pena i de ràbia, de por i desconcert, davant de la qual hi ha pocs recers íntims que siguen del tot impermeables. La vida, aleshores, perd lleugeresa, i aquesta bromositat, malgrat ser tan viscosa, és capaç d’escolar-se fins i tot per l’escletxa més esquifida de la llar més amable.
“El fet personal és un fet polític”, clamava el moviment feminista als anys seixanta. I el mateix ocorre a l’inrevés. Perquè la política és molt més que una anodina jornada parlamentària, o que el fet de votar cada quatre anys. La política està en tot. En la blaüra de les ulleres fruit de moltes nits en vetla, pensant que se t’acaba l’atur. En els diners o en l’absència d’aquests, a l’hora de poder viatjar i conéixer el món, o de voler fer-ho i no poder fer-ho mai. En l’antelació amb què a ton pare li diagnostiquen un càncer de còlon, que tal volta siga suficient, o tal volta no, per salvar-li la vida.
Així que és ben comprensible que tot el que està ocorrent al panorama polític ens transbalse com a individus. Perquè, de fet, encara que nos ens n’adonem, sempre ho fa. I perquè aquesta vegada el que ocorre és tan greu i tan descoratjador que continuar la vida com si res, ser alié a tanta injustícia, seria símptoma d’algun tipus de trastorn o dissociació mental que no sé si està recollida als manuals sobre la matèria (eixos que carreguen tant de pes sobre el fet individual, i tan poc sobre el fet polític i social), però que, si no hi és, hauria d’estar-hi. “La patologia de la normalitat” és com anomena Erich Fromm aquest tipus d’alienació, aquesta capacitat de no ésser trastocat per res i seguir vivint i, sobretot, produint. Ho exposa en un llibre lucidíssim que ja fa molt de temps, per cert, que està descatalogat. Segons em contà un llibrer, “perquè no interessa; ara s’estila el coach”.
Una cosa semblant ocorre amb molts dels desencontres i les decepcions que bastants de nosaltres hem patit durant les últimes setmanes en assabentar-nos de com opinaven alguns dels nostres coneguts. En el meu cas, m’estic referint, sobretot, a dos actituds que m’han deixat glaçada i, al mateix temps, m’han cremat per dins: un furibund anticatalanisme i una justificació de la violència que em resulta aborronadora. Confesse que sí, que no he pogut estar-me de contestar. I també que ho tornaria a fer, una vegada més i, segurament, també la següent. “No paga la pena discutir per política, l’únic que fa es separar les persones”, m’etzibà en una d’eixes un tercer conegut en comú. I jo em pregunte, si no paga la pena discutir per política, aleshores, per què paga la pena discutir? Per si eixa jugada ha estat o no fora de joc? Per si compensa comprar un rentaplats?
I tant que paga la pena discutir per política i, de fet, ara és, potser, més necessari que mai. Hem nascut per a parlar, per a escoltar i per a ésser escoltats, que és el pas previ per entendre’ns, i en última instància, per estimar-nos. Com no anem a prendre la paraula, doncs, si per a molts, és l’única arma amb què comptem i, a la vegada, l’últim refugi davant la intempèrie?
Cosa a banda és com gestionem cadascú el fet que gent propera a nosaltres i, fins i tot, gent per la qual sentim certa estima, justifique allò que a la nostra raó, i al nostre cor, els resulta impossible de justificar. Ací sabrà cadascú l’energia que li queda per fer d’equilibrista, ara que la pressió atmosfèrica ens fa respirar panteixant. Potser pague la pena intentar l’esforç o, tal vegada, seria millor estalviar oxigen i, directament, mirar-nos als ulls. A vore què passa.
Del que sí estic segura és que, panteixant i tot, no ens podem permetre el luxe de deixar de perseverar. De perseverar i de cuidar-nos. D’estar amb qui volem i amb qui ens fa bé estar, més a prop i més en lluita que mai. Perquè la política ens colpeix, però nosaltres també podem colpir-la a ella. Continuant respirant, prenent la paraula, passant a l’acció. Amb estima i unitat, que és on rau la nostra força.
