Contar el món

16 octubre 2017 01:00h
La periodista i escriptora Ángeles Cáceres, al Sequé (el Pinós) en 2008

Em vaig trobar a Carmen de Burgos, Colombine, al Twitter la setmana passada. La Biblioteca Nacional difonia l’obra digitalitzada de l’autora amb l’etiqueta #LeoAutorasOct i es preparava per al Dia de les Escriptores, una iniciativa per a recuperar el llegat i reparar la injustícia històrica a què s'han vist relegades les dones, en què hi participa també el col·lectiu Clásicas y Modernas. Virginia Woolf aporta el context en Una cambra pròpia:

“En la imaginació és la màxima importància; en la pràctica és del tot insignificant. Envaeix per complet la poesia, mentre que està quasi absent en els llibres d'història. Domina l'existència de reis i conquistadors en la ficció, encara que en la vida real era l'esclava de qualsevol xic a qui els seus pares obligaren a posar-li un anell en el dit. Dels seus llavis han eixit algunes de les paraules més inspiradores, alguns dels pensaments més profunds de la literatura; en la vida real a penes sabia llegir i escriure i era propietat del seu marit”.

Woolf, De Burgos, Rosalía de Castro i altres literates van qüestionar els valors i les actituds sexistes que les discriminaven i van fer córrer els pastells que les recloïen a les sales d’estar. De fet Colombine (pseudònim amb què firmava els seus articles) representa per a les periodistes la porta a la nostra professió. Mestra, editora, traductora i escriptora, va fer de la seua passió la forma de guanyar-se la vida, com tantes companyes i companys al llarg de la història del periodisme. I en 1903 va accedir al diari Universal, passant a la història com la primera redactora de l’Estat espanyol. El divorci, la violència de gènere (a la qual va sobreviure) i el sufragi femení foren temes gens tractats en la premsa de llavors i sobre els quals va promoure debats des de les pàgines dels diaris.

La seua força i convicció, la de Magda Donato, Josefina Carabias i tantes altres pioneres, va trencar els motles socials i culturals que limitaven les nostres capacitats i possibilitats de futur, va obrir i eixamplar camins perquè les periodistes de hui puguem exercir en llibertat. La seua fou una tasca ben important, però encara continuen sent desconegudes, no només per a la majoria de la societat, també per al alumnat de Periodisme i per a bona part del col·lectiu.

Per això hui cal reivindicar-les, recordar les referents del periodisme narratiu o de no-ficció que ens van influir en la decisió de dedicar-nos a l’ofici de contar històries. Podria parlar de Concepción Arenal, la primera que va escriure sobre conflictes bèl·lics; d’Emilia Pardo Bazán, cronista política des de Roma, París i Venècia, o de Concepción Gimeno, articulista. I com no, de Maruja Torres i Rosa Montero. El cas és que vull fer-ho d’algú més proper, amb qui he aprés dia a dia, no només a desenvolupar el treball més bonic del món, sinó també a (sobre)viure.

Es tracta d’Ángeles Cáceres, una escriptora que pinta, com deia Buero Vallejo, fent referència a les seues dos grans passions. Cronista de tot allò social i humà, malauradament retirada. Va ésser col·laboradora del diari Información durant molt de temps. En la secció “A pie de calle” donava veu a gent corrent de les comarques d’Alacant. Contava els seus temors, les seues aspiracions, com i per què despertaven cada dia: “És importantíssim donar veu a qui no la té, escoltar a qui no escolta ningú. És la gent que té les coses més importants i profundes a dir”. Em fascinaven tots els seus relats; els de la gent de la mar eren deliciosos: “Els pescadors de Santa Pola ixen a pescar, les dones es queden: no se sap què és més dur”, escrivia. Al llarg de la seua carrera va entrevistar un bon grapat de persones; des d'un home que arreplegava caragols fins a Mario Benedetti.

He tingut la sort de conèixer a Cáceres en actiu, de llegir els seus reportatges i columnes, de compartir inquietuds i fins i tot tertúlies literàries. Per a ella només hi ha una diferència entre els rols de periodista i escriptora: el primer conta la realitat; el segon, a més, pot afegir-li imaginació i fantasia. “El periodista amb ànima és un escriptor de la vida”, assenyalava. També que l’amor és l’element més important per a escriure tant un conte o com un reportatge. “Si no estimes allò del que escrius, difícilment podràs contar-ho bé”.

Ens han inspirat i acompanyat, donant-nos claus per a interpretar, contar i refer el món. A totes elles, gràcies, gràcies, gràcies. Perquè fóreu, som i seran.

next