Un soroll aclaparador

19 octubre 2017 01:00h

Fernando Pessoa, a través d'un dels seus heterònims, afirmava que «ser poeta no és una ambició meua, / és la meua manera d'estar sol». La veritat és que no és sols el conreu de la poesia el que et convertix en un addicte a la soledat; tota creació artística individual invita a ella de tal manera que amb el pas del temps acaba convertint-se, l'artista, el literat, en un individu solitari que quan es troba en societat no acaba de sentir-se còmode. Estic parlant de gent que no compagina la creació amb una altra professió o ofici. Individus disposats a pagar els peatges necessaris per tal de construir una obra personal amb solvència i solidesa. Hi ha cosa més bella en aquest món!? Hi ha cosa més inútil!?

Trobar-se en soledat davant de l'espill és un exercici interessant, quan dic espill vull dir el llenç o el paper en blanc. Disculpeu-me, sóc dels qui escriuen i recomanen escriure almenys el primer esbós d'un text literari a mà. Ara mateix ho estic fent, escric amb lletra menuda sobre els fulls d'un quadern amb una vella ploma que em van regalar, i l'exercici m'oferix la possibilitat d'alçar ben rectes les parets del pensament que els transcric.

Davant de l'espill et trobes de sobte amb la paradoxa de Protàgores: «L'home és la mesura de totes les coses». O dit d'una altra manera, potser més clara i comprensible: el valor de les coses, de totes les coses, depén dels éssers humans que les valoren, fins i tot la llibertat, la pàtria o la soledat. Si aquest ésser humà és un individu amb una moral relaxada i una ètica dubtosa, si és un mentider, un corrupte o un fanàtic, vull dir el que ha construït una mentida i l'ha convertida en una nova fe religiosa, el valor de les coses, de les situacions, estarà totalment distorsionat. Quan són els creadors d'opinió els qui tenen servituds ocultes, a més d'una moral escassa, passa que, com afirmava Malcom X, caldrà que anem amb compte amb ells, ja que acabaran fent que odiem l'oprimit i estimem l'opressor.

Aquests darrers mesos la meua estimada soledat, aquella que em fa gaudir del silenci i m'invita a la reflexió, s'ha vist negada per un soroll brutal que travessa els lleugers barandats que m'aïllen de la resta de la societat. Un soroll amb tints incendiaris, quan no dinamiters que no anuncien res bo. De tant en tant guaite pels enormes finestrals que són la televisió i internet i em faig creus. Les àgores, amics i amigues, van plenes de predicadors laics amb rostre desencaixat que no mesuren les paraules, que criden, desacrediten, mentixen i alhora intenten impedir amb els seus exabruptes que s'escolte la veu de l'altre. Trist i ridícul alhora. Mercaders infaustos que tenen més interés a vendre el producte del seu amo i que aquest els ho agraïsca amb una palmada a l'esquena arribat el moment de comprovar la qualitat d'allò que els altres exposen amb raó o sense. Si assassinem el diàleg, què ens queda de la democràcia? Busque desesperadament traure'm de damunt l'ansietat que em provoquen, així com la manera de trobar-me sol, en pau amb mi mateix per tal de pensar, de pensar-me, de trobar, il·lús de mi, una manera de desfer l'embolic, però perd la paciència i em passe les hores buscant-la per tots els racons de la casa. Això no vol dir que em no em revolte davant de la injustícia.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next