La darrera setmana, el degoteig de titulars sobre la por dels empresaris catalans s’han anat succeint als mitjans de comunicació. Por! Els últims dies jo també he reflexionat sobre la por. Un altre tipus de por, però.
El 9 d’Octubre es visqueren amenaces i violència als carrers de la meua ciutat. I vaig passar por. Era la primera vegada que una pantalla de televisió no em separava de l’odi i la brutalitat d’individus pertanyents a grups d’extrema dreta, la primera vegada que vaig ser conscient del perill que corria només per pensar lliurement, per tindre una opinió contrària a la d’ells. Alguns amics i companys ja havien patit abans colps per motius ideològics. Davant la meua estupefacció per tal atemptat contra els drets i les llibertats fonamentals, em semblà que ells ho vivien amb resignació, com un fet que havien d’aguantar per pensar i per ser com eren. Perquè el món és així i els tocava suportar-ho. Tanmateix, sé que també passaren por i si s’havia de córrer, es corria i tots ens mantinguérem a l’aguait aquell dia i els següents. Últimament he escoltat de la boca de molts d’ells allò de “no tindre por, però ser prudent”. Llavors, quina diferència hi ha entre la por i la prudència?
Aristòtil deia que la virtut s’aconsegueix seguint un terme mitjà entre els excessos. Per exemple, respecte a la por (per a ell la prudència era un altre tipus de virtut per a la qual no servia aquesta mesura), els extrems hi serien la temeritat i la covardia, però el just mitjà, la valentia. No obstant això, si seguisc l’estil assagístic de Fuster, em trobe que la segona accepció de prudència al Diccionari normatiu valencià és “por, precaució o temor del risc i del perill”. Podeu imaginar la meua confusió.
Si escric tot açò, és perquè necessite donar resposta a una sensació que es repeteix en mi des del dilluns passat. Cada vegada que compartisc una notícia, que faig “m’agrada” a una xarxa social, que escric una columna o que isc de casa amb una ronyonera color grana, em pare a pensar si el que faig és “prudent” o si estic arriscant-me a rebre aquell odi que campà a les seues amples per València. És tindre por no dur una samarreta amb “País Valencià” per si de cas et “reconeixen”? Molt al meu pesar, m’he adonat que no és la primera vegada que em sent així. Ja m’he pensat abans si dur una peça de roba o no. He sentit por pel carrer abans; de fet, la sent cada vegada que de nit escolte passes darrere meu. Ser conscient que no visc amb total llibertat m’omple de ràbia.
Vivim en una societat amb una part de la població forçada a inhibir-se per la seua condició. Les dones han de viure amb prudència, les persones LGTBI han de viure amb prudència, els negres, els immigrants i fins i tot els qui defenen una llengua minoritzada ja de per si o uns determinats ideals. Llavors, ser prudent és viure amb por? La ràbia de què parlava abans m’ha fet relacionar la por amb la injustícia. No és just que supose un perill el fet dur una samarreta amb “País Valencià”. Com tampoc ho és que no puga dur una falda curta perquè provoca. No m’agrada això de “ser prudent” perquè sembla ben bé un eufemisme educat. Sembla que siga una cosa que depenga de nosaltres i no d’unes imposicions externes. Si el que fem no és dolent ni il·legal, per què hem de ser prudents? Se’ns ensenya des de ben xicotets que si eres diferent, si crides l’atenció, algú voldrà fer-te mal. I en lloc d’ensenyar-nos que no hem de fer mal a qui és diferent, sembla que és més fàcil ensenyar-nos a “ser prudents”. I al final se’ns acaba espentant cap a una espiral de la prudència (terme encunyat per Timar Kuran), un mecanisme de control social on els individus fem una mentida prudent per tal de rebaixar els motius de desacord i així integrar-nos o adaptar-nos als valors d’una suposada majoria (silenciosa o no).
Acabe ja aquesta reflexió i no tinc cap resposta. No sé com acabar amb els perills pels quals hem de ser prudents. Ni sé com deixar de dubtar abans de donar la meua opinió. A través d’aquestes línies he arribat a dues conclusions. La primera és que a pesar de les virtuts aristotèliques, valent és qui, malgrat la prudència, no deixa que la por s’apodere del seu dia a dia. La segona, que estic cansada de ser prudent. Estic cansada de viure amb compte i de limitar la meua llibertat més efectiva. Potser aquest és un bon motiu per continuar amb la lluita i amb el treball: un món lliure de prudències.
