Les normes són senzilles. Assega’s amb dones al seu voltant. Aprofite una sobretaula, un café, la cervesa del dijous, la del divendres o el vermut del diumenge. Pregunte a les dones que seuen amb vosté:
— Has patit alguna vegada una agressió sexual? Algú t’ha assetjat?
Escolte fins al final. Una pausa no vol dir que la seua interlocutora haja acabat de parlar. Hi haurà qui diga que no, qui no diga res i qui diga que sí i explique. Segurament, però, cap ni una li pose noms propis a la història. Potser, expliquen històries que els han passat a amigues seues, o no. Respecte totes les respostes i l’absència de respostes.
Jo he jugat dos o tres cops aquest últim any:
— El meu avi em va tocar els pits a l’ascensor.
Quan tenia 13 anys, el seu avi –qui la cuidava durant una part del dia– volgué recordar –almenys, dos cops– com era el tacte d’uns pits adolescents. Diu que el silenci es traga la memòria, que en podrien ser més. Diu que el silenci t’ensenya moltes coses, com que no gaire lluny alguna cosa semblant li està passant a una altra xiqueta, potser a un xiquet. Ho va explicar molt de temps després, quan els seus pares ja no podien ni retirar-li la paraula a qui no va fer d’avi.
—Al camí de Sant Jaume, un home aturà el cotxe davant meu i es masturbà fins que vaig passar de llarg. Després em va seguir amb el cotxe. Aquell dia pensí que m’anaven a violar.
Dones que viatgen soles. Dones que tornen soles a casa. Quina temeritat! Ser dona limita la vida diària, la forma de viatjar i la de desplaçar-se. No exagerem. És que si has patit un accident de cotxe, tindràs por cada vegada que l’agafes. És que per molts anys que passen, les cicatrius fan mal quan canvia l’oratge.
Un monitor de gimnàs que grapeja. El germà major d’un amic que et tanca a la seua habitació i et toca de dalt a baix. Un veí que et posa la mà al cul. Un taxista que et diu que ets molt guapa mentre et mira pel retrovisor. Un responsable de recursos humans que et pregunta si tens fills, si en penses tindre. Un cap que s’obsessiona amb tu. Un grup de ciclistes que avalua públicament les teues cames. Un septuagenari que et diu què et faria si tinguera la teua edat. Un octogenari que apropa la seua pelvis als teus malucs mentre mires les sabates d’un aparador.
No exagerem. És que estem fins a la figa de portar les claus a la mà, de fingir que parlem pel mòbil, d’avisar que hem arribat bé, de patir quan agafem un taxi a una ciutat més insegura que la nostra, de desitjar no equivocar-nos quan convidem algú a casa, que el cor ens bategue de pressa.
