Tal dia com hui de fa 6021 anys, dissabte a les sis de la vesprada, Déu Nostre Senyor va instal·lar Adam i Eva al paradís, els va explicar allò de la poma, va donar per acabada la creació, es va quedar ben a gust i es posà a descansar. Ho sabem amb total seguretat perquè així ho va establir l’arquebisbe irlandés James Ussher a finals del segle XVI. L’home va dedicar mitja vida a estudiar “científicament” la Bíblia i l’altra mitja a convéncer els seus coetanis que els seus càlculs eren exactes.
Uns quants anys després d’aquell dissabte primigeni, el 23 d’octubre de 1940, dos exemplars d’éssers més o menys humans, que deixaren més clar que l’aigua que Déu s’havia precipitat a l’hora d’arrodonir la creació, es van reunir a Hendaia, amb molt males intencions.
Adolf Hitler pretenia que Francisco Franco li tornara una part dels favors que li havia fet per guanyar la guerra i, segons alguns cronistes, volia que l’exèrcit “nacional” s’aliara amb el seu per convertir Europa, o el món sencer, en un camp de concentració. Però segons alguns altres cronistes que, ara mateix, podrien escriure a El País, ABC o El Mundo i pontificar en les tertúlies de TVE, Franco era molt més intel·ligent que Hitler i el va enganyar: el fhürer es conformà amb la promesa que el caudillo li enviaria una divisió d’homes combatius i perfectament equipats per ajudar-lo a consolidar l’ocupació de Polònia i a entrar a Stalingrad, que ara torna a ser Sant Petersburg.
Pocs dies després, quasi vint mil “voluntaris” eixiren de Barcelona, València i Sevilla cap a Polònia, amb el mateix esperit que els franquistes d’ara eixiren cap a Barcelona fa uns dies, disposats a caminar fins a Sant Petersburg, encara que l’oratge no acompanyara, com va passar. Eren els soldats de la Blaue Division, que arribà a comptar amb més cinquanta mil efectius però no va fer una campanya heroica perquè una cosa són les bones intencions i l’altra la realitat.
Hem de suposar que algú deu haver calculat les víctimes d’aquella maniobra, però sabem amb tanta seguretat com el dia que es va crear el món que alguns d’aquells “voluntaris” ehi tornaren sans i estalvis. Com ara els generals Armada i Milans del Bosch, que al cap d’un temps intentaren tornar-nos a portar al solc; el psicòleg José Luis Pinillos, que també entenia de solcs i de personalitats; l’actor Luis Ciges; el poeta Dionisio Ridruejo, o el cineasta García Berlanga, que era àcrata, deia ell.
Sueca, modestament, també va fer la seua aportació a la Blaue Divison i alguns d’aquells homes tornaren al seu poble després de la derrota. Entre ells hi havia un suecà que ni podia ni havia volgut amagar mai la seua condició sexual i que era un personatge molt popular perquè formava part d’una família coneguda, perquè no dissimulava la ploma i perquè tenia un lleuger defecte en la parla que no li permetia pronunciar bé les esses. El nostre heroi degué patir molt, perquè al fred i a les males condicions de vida hi afegia la seua condició personal, que no li degué facilitar la campanya…
En tornar a casa, sa mare es va alegrar molt de poder abraçar-lo i, segons la llegenda, ell li va confessar que havia menjat “pa ruz”… Sa mare es va emocionar perquè, a Sueca, com a molts altres pobles valencians, el parrús és el sexe femení. Ella li preguntà si li havia agradat, amb l’esperança que es casara amb una bona xica i li donara néts; però ell, tot innocència, li va dir que no, perquè pareixia pa de segó i feia gust de serradura.
