La primera vegada que vaig obrir la porta de casa i em vaig trobar una xiqueta disfressada de fantasma que em deia “truco o trato” vaig necessitar uns minuts per poder ubicar aquella situació en algun lloc. Anys després, amb la desconcertant col·laboració dels col·legis, l’estrany és que els xiquets no celebren allò que per als americans i per a ells és Halloween i per a nosaltres Tots Sants. Clar que, posats a pensar, no sé quina de les dues versions fa més por.
De xiqueta, allò normal en acostar-se aquesta celebració era que ma casa s’omplira de crisantems –als qui, Déu gràcies, no era al·lèrgica–. Tot perquè, arribat el dia, ma mare desfilara pels cementeris de Monòver i del Pinós com si fóra la perfecta candidata a Primera Dama, repartint flors a dreta i esquerra en el dia de tancament de la campanya electoral. Una desfilada en la qual no hi havia sintonia de fons però on no faltaven les anècdotes, recorregut per l’arbre genealògic i repàs de les làpides que venien de pas per saludar els amics i coneguts que havien passat a l’altre costat de, no sé ben bé, què. Sens dubte, la part més amable d’una festa que, de portes cap a dins, feia que entrar a casa no resultara molt atractiu.
Dies abans de la data assenyalada ma mare omplia la casa de flors, sí, però també la cambra de ciris d’aquells grossos de color roig i d’altres menudets que feien un efecte encara més lúgubre, per més que tractara de llevar-li seriositat anomenant-los “mariposes”. Mai vaig entendre que no em deixaren veure pel·lícules de por però que haguera de viure amb normalitat tot aquell ritual que suposadament tenia com a objectiu il·luminar el camí a les ànimes que venien a descansar… Cada vegada que em demanava que muntara a la cambra a agafar alguna cosa, ho feia amb l’angoixa de trobar allà a ves saber qui. I, volguera o no, se’m representava el cos incorrupte d’un monjo que ens feia anar a visitar cada estiu a un monestir perdut enmig de la muntanya. –Quines excursions també! I quin material per a Almodóvar si ens haguera acompanyat en alguna ocasió–.
Però, per si no hi havia prou d’il·luminar-los el camí, el dia dels difunts, els llits havien d’estar fets des de ben prompte per si a més de venir, les ànimes volien descansar després del viatge. Ahí és res. Ni dret a fer la peresa que teníem. Clar, que ganes, tampoc, no fóra cas que les prediccions es compliren. De fet jo crec que aquella nit mai vaig poder tancar un ull i escoltava sorolls sense parar amagada davall d’un cobrellit que esperava que estiguera confeccionat amb materials que repel·liren navalles i que afavoriren la invisibilitat.
Vaja, que no em fa cap gràcia preparar a ma filla la disfressa de futbolista zombi que m’ha demanat per a la pròxima setmana, però menys em feia haver-hi de viure com si res el que en realitat per a mi era tot un trauma.
Sort que, com en tota festa que es pree, també hi ha espai per als moments dolços i ja se’m fa la boca aigua només pensar amb els panellets i les castanyes de xocolate que no faltaran a la taula.
