Qui dia passa, any empeny - 30 d'octubre

30 octubre 2017 01:00h

Tal dia com hui de l'any 1910 va nàixer, a Oriola, Miguel Hernández, un cas a banda en la poesia en llengua castellana del nostre temps, no sols pel seu origen humil, molt conegut, sinó també per la seua implicació personal en els conflictes socials dels anys trenta; un compromís que va portar fins a les últimes conseqüències i que el va condemnar a morir a la presó d'Alacant l'any 1942. No és, ni serà, l'únic valencià que ha escrit la seua obra en la bella llengua castellana perquè molts altres, abans i després, han aconseguit un grau molt respectable d'equilibri entre rigor, amenitat i riquesa lèxica en les seues obres: Timoneda, Maians, Guillem de Castro, el castís Arniches, Gabriel Miró, Azorín, el sempre brillant Manuel Vicent...

Mentre va viure a Oriola, sempre a disposició de son pare, que era cabrer i volia millorar la condició social de la família, però no confiava gens en el prestigi de la literatura, Miguel Hernández va col·laborar amb Ramón Sijé en la revista El gallo crisis i va publicar el seu primer llibre, Perito en lunas, molt influenciat pel neogongorisme, que tants seguidors va tindre entre els membres de la Generació del 27. Després, com tants altres dels seus paisans, va creure que, per a triomfar o, almenys, guanyar-se la vida escrivint, havia d'anar a Madrid, on va conéixer personalment Neruda, Aleixandre o García Lorca, abans que la revolució d'Astúries, en 1934, afectara profundament la seua visió del món. El rayo que no cesa, de 1936, suposa un canvi important en la lírica de l'oriolà que, des del meu punt de vista, aconsegueix nivells èpics en Viento del pueblo, una de les obres que va triar Joan Manuel Serrat per convertir en cançons alguns dels millors poemes de Miguel Hernández, un mèrit que, ben poc oportunament, li han reconegut enguany les autoritats de la ciutat de València.

Convençut del valor de la cultura, Hernández va escriure també algunes obres de teatre, com l'acte sacramental Quién te ha visto y quién te ve y sombra de lo que eras o El labrador de más aire, amb la intenció de “sepultar les ruïnes de l'obscè i mentider teatre de la burgesia”. Alguns anys després de la seua mort a la presó d'Alacant, després d’un periple que ens mostra cruament la realitat d’aquella època convulsa, amb delacions, traïcions i enveges mal dissimulades, es va publicar Cancionero y romancero de ausencias, un angoixós llibre pòstum que ens parla de la presó, el patiment i la desolació.

He escrit que el reconeixement a Serrat era inoportú per les circumstàncies polítiques que hem viscut les últimes setmanes. Però això no vol dir que no siga merescut, perquè, com han fet Ovidi o Raimon, i tants altres músics i cantants, amb els nostres poetes, vull dir els que escriuen o han escrit en la llengua amenaçada que parlem, llegim i tractem d'escriure vosté i jo, popularitzar la poesia és una aportació valuosa per a qualsevol cultura.

Els valencians, com el català Joan Manuel Serrat, coneixem, valorem i assumim com a pròpies les obres dels grans escriptors que s’expressen en castellà, mentre que la immensa majoria dels castellanoparlants, per no dir tots, ens ignoren i, alguns, fins i tot ens menyspreen, ens insulten i ens acusen d’adoctrinar les nostres criatures perquè els ensenyem a entendre el món en la pròpia llengua. Mentre l’actitud superba de gent amb la ment malalta, com Vargas Llosa, el fava de Cantó o la malintencionada Bonig no canvie, la convivència no serà gens fàcil.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next