L’Espanya de don Pelayo… encara!

25 octubre 2017 01:00h

Conta la sempre sospitosa història espanyola que durant un segle VIII dC, ara llunyà, un reducte d’invencibles patriotes, comandats per la increïble saviesa del seu cabdill don Pelayo, vencien una nombrosa horda de sarraïns ferotges gràcies a l’enginy i la destresa de la seua estratègia, però, sobretot, gràcies al seu amor a la pàtria i l’ajuda divina, i sembla que de part de la muntanya. Cròniques més noves conten (escrites segle i mig després, no n’hi ha testimoni immediat dels fets) com la valentia a la batalla de Covadonga va donar pas a la que seria anomenada “la Reconquista”, i això es convertiria en l'embrió d'un '"Imperi" que més tard faria fora els musulmans de la Península Ibèrica, espoliaria i cometria un dels genocidis més grans de la història en la "nova" terra i establiria una monarquia que ha fet el possible per impedir que res ni ningú dubte de la innegociable unitat de la pàtria.

Cal dir, però, i ho sent molt per aquells espanyols tan convençuts de l’heroïcisme de don Pelayo, que ni va haver ajuda divina ni eren tan ferotges els sarraïns, que mostraven clars signes de desestructuració reflectits en rebel·lions arreu del territori. Tampoc cal fiar-s’hi molt d’unes cròniques, que ja he comentat, van ser escrites cap al 880 dC, és a dir, quasi 150 anys després de tan “gloriós” esdeveniment. El que sí que és totalment cert, i encara és patent a un Estat que manté una ridícula monarquia, és que quan es tracta de la unitat d’Espanya i el patri sentiment de nació (no és nacionalisme això?) no hi cap la democràcia, ni la discussió, ni molt menys el diàleg, i si cal fer una guerra es fa; i si cal manipular el poder judicial es fa, i si cal obrir caps a porrades, doncs es fa i es justifica a partir d’aquesta sempre innegociable premissa: Espanya “una, grande y libre”.

Tots aquests tics els ha mantingut Espanya al llarg de la seua història i ha obviat qualsevol altra consideració. I, ara, ho ha tornat a fer. Amb l’aplicació de l’article 155, que els pares de la Constitució ens haurien d’explicar què pinta allà, el govern espanyol, amb el suport (o el comandament) incondicional de l’intocable rei de tot Espanya, ha tornat a demostrar que els valors democràtics només són recurrents quan no es posen en dubte els bastiments de la nació espanyola. Tot el que s’aparte d’aquesta condició passa a formar part d’una rebel·lió i els hi seran aplicats tots els recursos de què disposa l’Estat per a atallar la terrible sedició. Així, ara mateix notem com a Catalunya es converteixen les agressions de les forces de l’ordre (de quin ordre?) en meres anècdotes, com són empresonats “hòmens plens de raó” que reivindiquen les seues idees de manera pacífica, com volen enviar virreis a substituir un govern autonòmic legítim nascut de la voluntat sobirana de tot un poble, com es volen controlar els mitjans de comunicació públics i rebentar així qualsevol forma de llibertat d’expressió o com volen destruir el model d’una escola pública modèlica pels seus valors democràtics i de llibertat… En definitiva, tota una estratègia improvisada per part d’un govern que no cal oblidar que està en minoria però que ha comptat amb el suport dels qui fins ara promulgaven les idees obreres i progressistes i dels qui s’han apoderat de la semàntica del mot ciutadania –cal no oblidar que fou un partit creat el 2006 per acabar com fóra amb el model d’escola catalana.

Aquest atac tan violent no només va adreçat a la societat catalana, no, va teledirigit a la línia de flotació de qualsevol societat que vulga, precisament, ser-ho. Perquè ara ha estat el poble català, però no fa massa temps que a Euskal Herria s’il·legalitzaven partits mitjançant una trista i improvisada llei (votada aleshores per CIU, quines coses) i es tancaven mitjans de comunicació com el diari Egunkaria. I, malauradament, aquesta desmesurada barbàrie compta amb el suport d’una Unió Europea hermètica dins d’una distribució territorial que no reconeix les diferents nacions que formen part dels estats membres. I, més terrible encara, la furibunda reacció del govern espanyol i els seus fidels aliats han fet encendre la flama d’una violència feixista que ha trobat, per fi, una excusa per a gaudir de llibertat i continuar amb la seua particular Reconquista.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next