L’amic Tomàs de los Santos obri el seu segon disc, Segona mà, amb la cançó “Camí de Farinós”. La lletra evoca un temps, quan era infant, en què de la mà del seu estimat pare recorria a peu entre séquies, alqueries i horts un camí que els portava des de la ciutat a la platja. El pare de Tomàs se’n va anar i els camins rurals pròxims a la metròpoli han anat desapareixent de la mà d’un fals i avar progrés. Es tracta d’una cançó amb la qual, des de la memòria, Tomàs recupera un espai on un dia fou feliç, un espai on encara d’alguna manera viu el seu pare.
Camí de Farinós m’ha provocat unes ganes terribles d’escriure sobre el meu camí. Mai no m’hauria pensat que jo poguera tindre un camí que en pronunciar el seu nom desplegara automàticament el plànol dels records.
El meu camí porta el nom d’Antigons. En el meu poble, com en tants altres, el plural de l’article i de la contracció el solen afegir al substantiu i, així, pronunciem s’Antigons, s’horts o s’hostals. Es denominen ‘antigons’ les ruïnes d’edificacions molt antigues, ja siguen romanes o preromanes. Cap persona que en l’actualitat circule a peu o en cotxe per aquest camí hi trobarà cap ruïna, com no siga la d’alguns horts de tarongers abandonats, però en el segle XVIII hi havia les restes d’una vil·la romana, el Villar, on es van fer unes excavacions arqueològiques. Com que el poble i el terme eren un senyoriu de l’arquebisbat de València, les troballes feren via cap al seu museu. En esclatar la Guerra del Francés, totes les peces desaparegueren. Sóc d’un poble i d’un país que ha vist al llarg dels segles com li han anat arrabassant el millor del seu patrimoni cultural, un poble al qual han acostumat a l’oblit, a la desmemòria i que ha acceptat un discurs oficial que sovint atempta contra la seua dignitat. Quina serà la propera part del patrimoni que perdrem? La llengua?
El camí dels Antigons està al sud del terme municipal, a la vora del nucli vell. Entre els seus horts, séquies i sendes, quan érem menuts ens atipàvem dels fruits de la terra, jugàvem a curses de vaixells entre aigües térboles, a fer harca, descobríem els plaers de la imaginació i del sexe, el valor de l’amistat i el dolor físic i espiritual. D’adolescent, en el marge d’una séquia, vaig assaborir per primera vegada les delícies de l’amor. He corregut sobre el seu paviment després de llargues i feixugues hores de treball. L’he passejat en companyia, mantenint una conversa amable, l’he passejat en solitari i en silenci o atrapat en un xivarri de pensaments. Sovint, en algun recolze del camí, he ensopegat de colp i volta amb la inspiració i en arribar a casa m’he posat a escriure com un possés. Al llarg de més de quaranta anys m’hi he creuat amb molta gent de la qual ara només em resta el record de la seua figura que s’allunya en el temps. El camí de Farinós portava a Tomàs de los Santos i el seu pare cap a l’atzur del mar; el camí dels Antigons no porta a cap lloc i t’obliga a desfer-lo per a tornar de nou al poble.
