La música i les seues capelletes

26 octubre 2017 01:00h

Rumiava titular aquest article invocant la figura de Frank Zappa. Tenia l'anhel de trobar un personatge de referència que haguera revolucionat la música posant els dos peus en tots els àmbits. Posem per cas un artista que, de formació autodidàctica (o no) i amb la suficient coherència artística com per a maleir l'academicisme, haguera estat capaç de destacar en la música moderna i la música clàssica. Era tant el desig de trobar algú que signara obres com Freak Out, Hot Rats o The Yellow Shark amb la descomunal G-Spot Tornado... però clar, el buscava, de poder ser, valencià. Si més no, pertanyent a l'amplíssima escena musical valenciana. Entre l'ample espectre de possibilitats, esperava trobar un músic que tinguera el respecte dels membres de la música popular i de la 'culta'; vaja, com Zappa, però en el nostre àmbit geogràfic.

Al remat, buscava algú que haguera viscut els dos mons musicals des de dins i de manera professional, el de la música popular (o moderna) i la clàssica, i que servira de conciliador de dos universos que semblen irreconciliables a aquest país. Impossibles de juntar, encara que els dos treballen amb la mateixa matèria primera (la música). Pensant, m'han vingut al cap alguns exemples, però manquen encara de la rellevància pública suficient com per a erigir-los (llàstima!) missatgers de la pau, mitjancers o savis a qui el consell de gurus puguen creure. De moment no l'hem trobat i els dos universos sonors continuen la seua vida per separat, sense voler saber els uns dels altres i reivindicant la seua parcel·la o capelleta amb la retòrica de: qué hay de lo mío?. I de moment van fent amb major o menor fortuna a mesura que la situació va sent favorable per a la música a què s'hi dediquen.

Sense eixa figura de connexió, les capelletes musicals –que sempre han existit– s'han accentuat. En alguns casos, com la música contemporània, la simfònica o l'antiga, no han estat capaços d'acabar d'entendre's ni d'organitzar-se per diversos motius com l'ànsia de lideratge, les velles enveges, els odis i l'avaricia. En tot cas, cada capelleta, definida pel tipus de música que fa, té el seu pedaç de negoci, ben lícit, i lluita per ell a través de líders, en un sentit bonhomiós, que més o menys organitzats aconsegueixen tindre més o menys fil directe amb l'administració o els programadors. Ben cert és que algunes parròquies, com la de la música popular, han estat capdavanteres a l'hora de prendre decisions i instar l'administració valenciana a posar en marxa mesures correctores en benefici de la indústria musical. Una mostra d'això era la necessitat de trencar amb les separacions lingüístiques en els festivals (públics) de música popular en favor d'un cartell unionista segons l'estètica. Un canvi que a poc a poc s'ha assolit; un exemple d'això és el cartell dels Concerts de Vivers a València.

A hores d'ara, la parròquia de la música popular està fent passes decisives pel que fa a l'organització estructural del seu subsector. Amb un govern procliu, la censura per la llengua de les lletres ha desaparegut i la prohibició d'actuar en auditoris, erigits temples simfònics, s'ha volatilitzat. Encara més, si atenem a la programació del Palau de la Música, en tan sols dos anys, el nombre de cicles i festivals de música popular afortunadament s'ha multiplicat, i fins i tot la programació simfònica intercala concerts considerats revolucionaris pel format o l'aparença dels intèrprets, com per exemple l'actuació de James Rhodes, Cameron Carpernter o els Concert & Casual. No és un camí de roses, però els agents que conformen la música popular ara per ara centren els esforços a aconseguir drets laborals, millores contractuals i obrir mercat, objectius que poden abordar en una fira amb implicació institucional com el Trovam, on s'exposen productes musicals locals, es debat i s'intercanvien idees, necessitats i mecanismes.

Al bell mig hi queden els jazzman, que han pogut beure d'ací i d'allà tot i els pals a les rodes que des de l'academicisme valencià se'ls han posat. Tanmateix, la perseverança dels programadors i els músics els han permés mantindre un circuit mínim i la versatilitat de l'ofici els ha ajudat a conviure amb la música popular i, per tant, es poden beneficiar de les passes endavant que aconseguisca fer la música popular. 

En l'altre extrem, la música clàssica professional d'aquest país no ha estat hàbil per a agermanar-se. Tot i comptar amb el poder que atorga controlar l'academicisme (a través dels conservatoris), els conjunts, solistes, ensembles o consorts professionals que es dediquen a la música clàssica (contemporània, art sonor, etc.) no són capaços d'inserir-se amb normalitat entre els auditoris ni de l'àmbit comarcal ni al cap i casal. Per davant s'hi troben amb una ridícula llei estatal d'incompatibilitat que impedeix a un músic exercir d'artista i docent, és a dir, que ha de triar entre fer classe i ser artista (com si això fóra indestriable). El panorama de la música clàssica al País Valencià s'enfronta a un circuit inexistent, ja que l'expansió dels concerts de bandes amateurs substitueix i compleix amb la quota de música professional dels municipis, auditoris i festivals. Quin auditori municipal programarà un concert de música clàssica si ja hi ha un conveni signat amb la banda? Cap. En canvi, sí que se'n fan de música popular, naturalment.

En els millors dels casos, els compositors, els conjunts o solistes 'clàssics' valencians es troben amb els mateixos problemes de comunicació (amb els mitjans), de facturació i de drets laborals que els de la música popular. Fil per randa els mateixos, perquè tots ells vénen del mateix caos organitzatiu i legislatiu. La diferència és que els segons, afortunadament, s'han sabut coordinar poc més o menys, sacrificant segurament egos i diners. Els primers, incapaços de traure's el cerumen de les orelles, no s'han organitzat; tampoc no han volgut pujar-se'n al carro i, per tant, no tenen cap fira per a exposar els seus treballs. Tampoc els deixaran un lloc al Trovam, perquè els "problemes" dels 'clàssics' no són els dels 'moderns'.

Fet i fet, entendrien les arts escèniques valencianes que una fira com la Mostra de Teatre d'Alcoi deixara fora el teatre per a titelles o el de carrer o el gestual pel fet d'adreçar-se a un altre públic o tindre un llenguatge estètic diferent? I si Dansa València només mostrara contemporània i s'oblidara de la clàssica? En canvi, el País Valencià, amb una realitat musical incomparable amb altre cap territori de l'Estat, per nombre de practicants i referents musicals en diversos àmbits, s'hi permet el luxe de fer una fira valenciana de la música que es desentén de la música (majoritària) clàssica professional.

És clar que a priori ambdós universos musicals tenen públics diferents, encara que no hi ha cap estudi amb què poder quantificar-los ni per a conéixer els hàbits ni consum, però tots dos (clàssica i popular) comparteixen exactament els mateixos problemes de professionalització. Tant de bo apareguera un Zappa que fera obrir els ulls als dos mons perquè aquest país fóra innovador amb la música per a aconseguir una indústria musical valenciana inclusiva i no excloent, on els sectors es retroalimenten, on l'academicisme reba la música popular (com fan centres internacionals privats a València amb total normalitat) i la popular mostre com es fa això del corporativisme, una germanor que les arts escèniques viuen amb religiositat. Si ens enorgullim de ser un país dels músics, caldrà doncs tindre una indústria cohesionada i no de capelletes.

next