Si sóc sincera, mai he tingut excessiva confiança en allò que es fa denominar “estudis d’opinió” encara que, sí, ahir vaig participar en un altre. Aquest era especial: buscaven valencians en Madrid per estudiar el seu accent parlant castellà. A mi! Jo que pensava que no tenia accent! I no negaré que ho seguisc pensant, feina encomiable (la de pulir el meu accent valencià quan parle castellà) que sempre li podré agrair al meu primer professor de teatre, Rafa, de Sueca. Al que anava: la cosa consistia a donar-li indicacions fictícies a un nou assistent intel·ligent. T’imagines que Siri tinguera accent de la Ribera? O de l’Horta Nord? O del Baix Vinalopó? Molt artista tot. Al final podria resultar, inclús, que la pel·lícula “Her” fou una premonició…, laa qual cosa no fa que la meua confiança torne; perquè, no ens equivoquem… Jo faig estes coses (com la majoria dels mortals, supose) per la compensació econòmica: a estes altures, si has llegit les meues columnes anteriors, sabràs que tinc moltes coses per què queixar-me… I l’economia a esta gran urbe sol ser “trending topic”. Vivenda digna: dret universal. Has sentit parlar de l’esclat dels preus del lloguer? La situació arriba a nivells d’aquells primers programes de “Tòmbola” on encara ressonen al meu cap aquelles paraules de Chabeli Iglesias: “Me voy, me da vergüenza tu programa y esta gente es gentuza”; doncs així, però amb el 90% dels arrendataris d’esta ciutat. Dalt de tot acostumem a tenir a gent que, suposadament, estan ahí per tindre cura del nostre benestar… I és per això que no entenc com, siga la culpa de qui siga, es permet que gent jove i amb feina estable no puga accedir a un lloguer fora de l’assetjament sexual (per això que si signes el contracte, saps que rebràs mandanga fins al DNI i “procura no queixar-te que ahí fora hi ha mil joves desesperats com tu que també busquen un sostre on caure’s morts). La cosa està lletja. Els amargats (però els amargats de veres, que a mi almenys m’han deixat una columna per a contar-t’ho per escrit) diuen que el problema està en el fet que tot el món vol viure al centre: jo dic que vore Los juegos del hambre al cine sols fou un assaig i que el montaje del director s’estrenarà a Madrid a l’any nou. O millor encara: recordes La noche de los muertos vivientes? La del 68; el remake serà abans del que ens pensem. Molt molt prompte. Sí! Ja sé que Tom Savini el va dirigir al 1990, però eixa era de prova. Encara no caus? Falten quatre dies per al 31 d’octubre… Aquella nit en què teòricament els morts que s’han deixat feines pendents deixen els seus taüts buits per vagar sense destí durant unes hores i que així… la especulació immobiliària puga arrendar-los per 500€ al mes com a coqueto estudio ideal para persona sola con vistas increíbles. Sí, el temps ha ennegrit el meu humor per tal que faça conjunt amb la meua ànima: la cosa és que si no et prens a broma molts aspectes de la vida, t’acaben passant factura. Sí, també sé que jo he tingut la grandíssima sort de trobar pis en dos èpoques molt distintes sense haver hagut de presentar la sang d’una verge, el graduat escolar de Belén Esteban, el certificat d’exempció d’antecedents penals i el carnet de conduir vehicles pesats. Però, clar!, sé que no és la situació més habitual, i m’enfade. I quan m’enfade se m’unfla la vena i m’ixen arrugues que després costa molt que se’n vagen, i canes! El que jo dic sempre: tinc canes perquè la vida no para de donar-me disgustos. Com un “ex” que va tindre a bé fer-me vore que en tenia (canes) i jo vaig tindre a bé donar-li les gràcies per saber utilitzar tan adeqüadament la funció representativa del llenguatge i que no ens anàvem a tornar a vore perquè abans d’ell no sabia ni que existien: dos més dos…
