El dia que el Banc Sabadell va anunciar que traslladaria la seua seu a Alacant –al mateix temps que el govern de Mariano Rajoy anunciava una reforma exprés per a agilitzar la mobilitat dels domicilis socials de les empreses, oh, casualitat!–, el líder de Podem, Antonio Estañ, va fer una piulada molt enginyosa i, de pas, un homenatge al gran García Berlanga. El jove del Baix Segura escrivia en Twitter: “Madre mía lo del Sabadell. Me llegan imágenes de los preparativos del Consell para su bienvenida”, afegint un vídeo amb imatges de la pel·lícula ‘Bienvenido, Mr. Marshall’. Potser puga semblar una mica kitsch, però sense dubte constituïa una anàlisi molt acurada de la reacció del govern valencià a la notícia.
Immediatament després –oh, casualitat!–, CaixaBank va anunciar també el trasllat de la seua seu a València. El Molt Honorable President de la Generalitat no podia dissimular la seua alegria, fins el punt de rebre el president de l’entitat bancària per a agrair-li personalment “la seua confiança en la Comunitat”. Sent no compartir el mateix sentiment que embriaga Ximo Puig. En cap cas la mudança de les entitats financeres pot atribuir-se a una especial consideració pel nostre territori. Som, com es diu popularment, el segon plat, i ho som exclusivament per pur interès, que per alguna cosa parlem de bancs.
No, ni el Sabadell ni CaixaBank ens tenen cap tipus d’estima, als valencians i a les valencianes. Traslladar el seu domicili social és fàcil, ràpid i sense cap cost, ja que es muden als edificis del que un dia van ser els serveis centrals d’entitats valencianes. Puc dir sense por a equivocar-me que només comptem per a ells a l’hora d’obtenir el màxim benefici i repartir dividends entre els seus accionistes. Així i tot, els motius econòmics del trasllat per “la inestabilitat política de Catalunya” són inexistents i per a mostra, un botó: CaixaBank ha anunciat uns beneficis fins a setembre de 1.488 milions d’euros, un 53,4% més.
Tenim, doncs, dues entitats bancàries que, després d’absorbir el que quedava del sistema financer valencià en condicions molt avantatjoses, traslladen la seua seu a terres valencianes per a seguir fent negoci sense “l’amenaça de la independència”. Deia Marx que la història es repeteix dues vegades; la primera com a tragèdia, la segona com a farsa, així que fem memòria: el Banc Sabadell va adquirir la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM) l’any 2012 gràcies a una jugada que resultà ser rodona.
Després d’haver sigut saquejada pels membres dels seus òrgans de govern –tal com van dictaminar Les Corts en la comissió d’investigació i la justícia, que ha condemnat a presó quatre exdirectius per falsejar els comptes–, la CAM va ser intervinguda pel Banc d’Espanya, amb una injecció de 5.249 milions d’euros –el rescat més car de la història financera espanyola–, subhastada pel FROB i adquirida pel Banc Sabadell pel simbòlic preu d’1 euro. Això sí, el contracte de compravenda duia aparellades unes suculentes ajudes públiques d’entre 7.200 i 8.200 milions d’euros segons Brussel·les. Pel camí es quedaren les persones que van ser desnonades del seu habitatge, els afectats per les –tòxiques– quotes participatives i els centenars de treballadors que van ser acomiadats. A tots ells, un euro els arriba per a comprar un paquet de pipes i gràcies.
Per la seua banda, CaixaBank va absorbir un any després el Banc de València. L’entitat valenciana, fundada el 20 de març de 1900, va ser adjudicada en subhasta pel FROB també pel preu d’1 euro, neta de rajola i recapitalitzada. Així, el denominat “banc dolent”, la Sareb, va adquirir tots els crèdits immobiliaris i se li van injectar uns 4.500 milions d’euros en ajudes públiques, amb una contrapartida en forma d’ERO que va llançar al carrer a vora mig miler de treballadors.
Si haguera d’utilitzar una imatge per a il·lustrar el procés de concentració bancària i la pèrdua del sistema financer valencià a càrrec de la gran banca ho faria amb un voltor que planeja, pacient, sobre la seua víctima, que roman estesa a terra, moribunda. Només pensar-ho se’m regiren els budells. Així que no, no m’il·lusiona gens l’arribada del Sabadell i de CaixaBank. Potser em reconfortaria més tindre un govern que rescatara les víctimes de la crisi i no donara palmades a l’esquena als responsables (i grans beneficiats) d’eixa crisi. Digueu-me rara.
