Himnes

29 octubre 2017 01:00h

En matèria músical, el meu gust és totalment omnívor. M’agrada tant la música clàssica (Bach, Chopin, Beethoven) com la música popular moderna. M’exalta Bob Dylan i m’enamora Glenn Gould, sobretot quan manprén les deliciosament inacabables Variacions Goldberg.

Tanmateix són temps, els actuals, on el que torna a imperar és aquell sector de la música més carrinclona i enervant: els himnes. Els himnes són a la història de la música el que els exèrcits són a la història de la humanitat: un fragment convuls, perillós i decididament renyit amb la intel·ligència. Quan sent parlar de “música militar” em fa el mateix efecte que el sintagma “intel·ligència militar”: ha de tractar-se, necessàriament, d’un oxímoron.

Cada país té l’himne que es mereix. L’oficial al País Valencià és la sarsueleta el mestre Serrano, que comença “Per ofrenar noves glòries a Espanya…”. Els termes exactes d’aquesta ofrena ja fa temps que es coneixen: entre el 2002 i el 2013 el deute històric amb Madrid acumulat a València és d’11.600 milions d’euros i, des d’aleshores, no ha parat de créixer. Això sí que és un bon regal.

L’himne del regne d’Espanya no té lletra. La cosa pot funcionar com una eficaç metàfora: és difícil verbalitzar les relacions entre les diferents nacions hispàniques, així que és lògic que no s’haja pogut consensuar alguna mena de poema al·lusiu que la gent cante. La canilla ultradretana, que no té aquests problemes, hi usa el text que, en ple franquisme, va perpetrar Pemán. Un horror evitable.

Més himnes: els de França (L'étendard sanglant est levé...) o Itàlia (Siam pronti alla morte,/ l'Italia chiamò, sì!...) són una mica sanguinaris. El de Catalunya, amb allò del “per quan vingui un altre juny”, prefigurava un poc el que acaba de passar. I és que cada himne retrata estranyament la idiosincràsia dels habitants del territori en qüestió. Els nacionalistes valencians, al seu torn, van proposar fa anys la Muixeranga com a alternativa al desastre de Serrano. És una música austera i emotiva, però reconeixeré que m’enerva un tant el so estrident de la dolçaina.

Si jo haguera de proposar un himne per a la meua gent –el meu país, que no coincideix amb cap amb fronteres reals– crec que escolliria alguna cançó dels primers discos de Tracy Chapman o de Tanita Tikaram. Les recordeu? El seu cas és estranyament semblant: totes dues van desembarcar als anys 80 en el món discogràfic amb un grapat de títols sensacionals i, de llavors ençà, ja no han tornat a fer res que hi estiga a l’altura. Parle de temes com Talkin' 'bout a Revolution o Fast car (Chapman) o bé Cathedral Song o World Outside your Window (Tikaram).

Són temes d’una profunda bellesa, d’una harmonia subtil i delicada, d’una gran saviesa musical i, també, per què no dir-ho, una mica melancòlics. Si n’hi ha d’haver, d’himnes, tots haurien de ser com aquests. Els seus creadors hi haurien posat tot el seu alé i, després, la vida els desnonaria, ja no farien res de bo. Però hauria sigut suficient. I la gent no sentiria ganes de matar-se sentint-los...

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next