“Ningú sap el que pot un cos”, deia Spinosa en una de les màximes filosòfiques que més han sacsejat el rumb de la història de la filosofia occidental. Després de segles i segles de preeminència vanitosa de la ment, algú gosava posar damunt la taula un fet que, amb el pas del temps, sembla inqüestionable: la idea del cos com a subjecte polític. Un cos que mai no és neutral ni un mer recipient, sinó que, més bé, és significant i significat alhora; una mena de quilòmetre zero d’on tot parteix i on tot acaba; una interjecció de carn i ideologia, de pell i prejudicis, de mucoses i plaer, de vísceres i, malauradament, també de poder.
Ho aprenem ben prompte, les dones d’arreu del món, i més ens val que siga així: poques coses hi ha que ens facen tan extraordinàriament potents i, alhora, tan profundament vulnerables, com el nostre cos, sobretot quan aquest s’exposa a la mirada d’alguns altres en concret. I amb eixa sensació eixim cada dia al carrer i anem a la feina, al metge, al mercat i al cinema. Amb eixe neguit eixim també a la nit i, si tenim sort, un dia més, tornem a casa sanes i estàlvies. O més o menys així. Pot semblar exagerat, però no ho és gens ni mica. Els segles passen i, efectivament, avancem en el camí de la igualtat: aconseguim canviar les lleis i amb molta lluita i infinita paciència, bastants actituds individuals i col·lectives. Però que se n’assabente el món: hi ha quelcom que continua dolorosament pendent. I és que les dones convivim quotidianament amb la por a ser assetjades o violades. I açò és així perquè, de fet, ho som.
Ja són cinquanta les dones que en les darreres setmanes han acusat el productor de Hollywood Harvey Wenstein d’assetjament i d’abusos sexuals, entre els quals hi ha, cal remarcar-ho bé, cinc presumptes violacions. Sembla ser que Harvey usava tan implacablement els seus poderosos tentacles en la indústria cinematogràfica (que ara s’ha sabut que s’estenien fins al cor mateix del partit demòcrata), com els tentacles rodanxons de les seues mans d’home acomplexat, que, durant dècades, s’ha dedicat a abusar d’una manera salvatge i compulsiva de les dones amb què anava trobant-se pel camí.
I açò ha estat possible per diversos motius. El primer i més important de tots és que Wenstein és un depredador i aquesta condició forma part de la seua substància. Si no fos un tret tan essencial en ell s’hauria aturat molt abans: algun esquitx de penediment l’hauria assaltat en algunes de les moltíssimes ocasions en què, abusant d’una dona, hagués vist l’horror ben a prop en el seu rostre. I la por infinita. Però mai va parar, senzillament perquè mai va voler fer-ho.
La segona circumstància que explica com ha estat possible eixe suposat nivell qualitatiu i quantitatiu de depredació sexual és, evidentment, la seua condició d’home poderós. Copropietari juntament amb el seu germà de la distribuïdora i productora Miramax, és considerat l’últim gran magnat de Hollywood, el rei Mides del cinema independent i una màquina impietosa de guanyar estatuetes al preu que siga. El resultat és que, durant totes estes dècades, Miramax se n’ha emportat 80 i vora 350 candidatures. I, entre unes i altres, ja se sap: “entrevistes” i “trobades” amb milers d’aspirants a actrius o amb actrius ja professionals, però sempre molt joves, la carrera de les quals, i molt més que això, estava a les seues mans.
Però, sens dubte, cal un tercer factor que és clau per explicar tot açò i que, al meu parer, és especialment esfereïdor. Em referisc al silenci i les complicitats sense les quals aquest i tants altres casos semblants no hagueren sigut possibles, si més no, d’aquesta manera tan sostinguda en el temps. Òbviament, que Harvey Wenstein era un assetjador (i sembla que també un violador) en sèrie ho sabia tothom. El mateix Quentin Tarantino, “el xiquet dels seus ulls”, ha confessat que coneixia la conducta del productor de primera mà, ja que fins i tot la seua exparella, Mira Sorvino, li havia contat com la va tocar en contra de la seua voluntat. Tot i això, Tarantino i Harvey continuaren mantenint una estreta relació laboral i amistosa durant dècades, farcida d’èxits de taquilla, de beneficis multimilionaris i, ara ha quedat clar, de mirades interessades i covards cap a un altre costat. Covards i molt més que això. Còmplices del dolor. Fins i tot, diria jo, corresponsables, en gran mesura.
Així que, quan llig titulars com el de fa uns dies a El País on es diu que “Wenstein s’ha comportat com li ensenyaren, com un Tony Soprano del cine” o quan escolte Wenstein dir que “les seues formes són com les d’un dinosaure que ha aprés a comportar-se així en altres èpoques” o quan llig a les xarxes que Tarantino està “dessolat per les revelacions de seu amic durant 25 anys”, m’entren ganes de vomitar. Perquè la pudor expiatòria i hipòcrita que desprenen em pareix insuportable, una humiliació extra cap a les que són les úniques víctimes de tota esta història, i de tantes altres.
Perquè ningú sap del tot del que és capaç un cos, però les dones ho sabem una mica millor que la resta; per a bé, i també per a mal. Perquè queda molta feina per fer per aconseguir que les dones puguem caminar tranquil·les dins del nostre cos, i també perquè ens deixen que aquest siga, d’una maleïda vegada, nostre. I de ningú més.
I això té a veure amb ulls que no saben mirar, amb hòmens que trien assetjar, amb persones que opten per callar i, és clar que sí, amb un sistema embogit pel poder on sovint es premia qui no té la més remota idea del que signifiquen les paraules respectar i estimar.
Seguirem en lluita, ara, i, albire, durant molt de temps…Si algú es vol sumar, el pas número u és, indestriablement, començar per no mirar cap a un altre costat
