Els murs de les xarxes socials i els fils de conversa dels digitals espanyols s’han convertit sense distinció en un autèntic pou cec on van podrint-se i sedimentant els comentaris de la vella catalanofòbia ara, però, vinculada a l’independentisme. En nom de la democràcia, de la Constitució, de la unitat d’Espanya i no sé de quantes coses més, una autèntica legió de patriotes anònims igual fa comentaris sinistres sobre el destí dels dirigents sobiranistes que demana l’extermini de tots els seus seguidors en les cambres de gas. És impossible entrar en una d’aquelles teranyines digitals amb la intenció d’exposar el punt de vista contrari sense eixir-ne escaldat o esquerdat. Ho sé perquè ho he intentat. Haig de dir, amargament, que salafista i hutu (dels del matxet, és clar) són només alguns dels elogis amb els quals se m’ha obsequiat.
La premsa espanyola, coautora juntament amb uns centenars de reaccionaris del ‘a por ellos’, té bona part de la culpa d’aquesta tempesta d’odi del tot invisible per a jutges i fiscals. Parle dels mateixos mitjans que s’han cansat de dir que la culpa de l’auge independentista la tenia una TV3 que havia manipulat els catalans (només amb un 10% de share i fins a quatre controls professionals i polítics dels continguts) o d’una escola que adoctrinava els xiquets com si Catalunya fos un remot país de l’antic bloc de l’Est o l’Espanya mateixa dels anys setanta, sense anar més lluny. Un adoctrinament que l’aristòcrata Méndez de Vigo fa només uns dies ha rebaixat a uns quants casos anecdòtics que cal estudiar amb deteniment. Per cert, els guardes de la Constitució i de la pàtria s’han preguntat mai si l’escola espanyola adoctrina? Si TVE, Antena 3, Tele5, La Sexta, manipulen?. Segurament, no. El nacionalisme banal és incapaç de veure en un mateix els monstres que projecta en el seu adversari.
Malauradament, la demonització de l’independentisme ha tingut èxit en el sentit que ha eliminat la possibilitat de generar fora de Catalunya un ambient ciutadà crític basat en una informació fiable –com passa en qualsevol país democràtic–. També ha reeixit en l’efecte atemoridor que ha provocat en una part de la societat catalana reforçat per l’actuació de l’exèrcit de policies que ha ocupat tot el territori. Volien fer por i relativament ho han aconseguit.
Altrament, en el relat de l’espanyolisme més ortodox –ahir franquista, avui furibundament constitucionalista– hi ha només, inequívocament, una sola classe de catalans: els que no són independentistes. Els independentistes –una minoria que pel cap baix volta el 50 % de la població de Catalunya– no se’ls pot considerar ja catalans sinó gent abduïda –fiscal Maza, dixit–, fanàtics a la caça de dissidents, delinqüents, pobletans, colpistes… El lamentable i terrorífic discurs d’octubre del rei, dies després de les càrregues policials de l’1 d’octubre que van deixar més de mil ferits i que van convocar quasi tres milions de persones a les urnes, només ha fet que confirmar aquesta imatge dual, maniquea, de bons i dolents. En poques paraules, el que va dir el rei és que als catalans bons, assimilats i conformats amb l’ordre establert i, per tant, espanyols, se’ls vindria a defensar, però, ai!, dels revoltats.
Per comprovar fins a quin punt s’ha fet mal amb aquest discurs, només cal veure l’escàs entusiasme amb què arreu d’Espanya es va manifestar el dol pels atemptats gihadistes a Catalunya del mes d’agost. Tinc familiars que viuen fora de Catalunya que contínuament em telefonen per comentar-me angoixats les coses que es diuen dels catalans, les coses que els farien. Passa tristament cada dia. Fora de Catalunya no s’ha entès res i són molts els que volen que continue regnant la confusió.
Amics i coneguts suposadament llegits, progressistes, alguns amb una certa projecció pública, han caigut en el parany enduts per l’emoció i per un nacionalisme que no reconeixen en la seua pell. Parlen dels independentistes com si fossin marcians o terroristes, bojos que viuen en una realitat màgica, com si foren una minoria perillosa i amenaçadora a la qual cal eliminar en un sentit metafòric o no. Els segreguen de la resta dels catalans amb el sobreentès que els autèntics catalans només poden ser i sentir-se espanyols amb tots els ets i els uts.
Realitat màgica és, però, la que ha creat la judicatura, el PP, Ciutadans i el PSOE, retorçant la llei fins a escanyar-la, inventant delictes i muntant una causa general contra Catalunya d’aplicació impossible després de menysprear obsessivament les possibilitats de la política. O, encara, recorrent a un relativisme irresponsable que, a la última, fa impossible l’anàlisi de la realitat. Realitat màgica és sobretot no voler veure la violència simbòlica i no simbòlica de l’espanyolisme que aquests dies vol salvar Catalunya. No publicar, posem per cas, fets com el protagonitzat l’altre dia en el Born per set policies de paisà beguts com un bocoi que van apallissar uns cambrers italians perquè es pensaven que parlaven català… Amagar l’atac violent contra la seu de Catalunya Ràdio de l’altra nit, també contra un centre cívic ple de xiquets que celebraven activitats de xiquets.
Aquesta perillosa demonització l’hem patida molts, els nostres fills inclosos, però la veritat és que alguns s’han dut la pitjor part per allò que representen. I així les coses, els líders civils Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, tancats injustament, han estat convertits per la premsa espanyola en uns autèntics monstres, en uns tipus d’origen bastard, renegats de la seua nissaga espanyola que ara es comporten a la presó com uns covards. Del president Carles Puigdemont s’ha dit que estava influït per les fetilleries de la seua dona romanesa, de la qual s’afirma que és una bruixa. Al major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, se l’ha convertit en la icona de la traïció per excel·lència, a ell i a tot el cos de 17.000 agents que professionalment ha comandat fins ara… ‘A por ellos’…
En el relat de la demonització desapareixen o es transformen les dades demoscòpiques, les raons històriques, el context, la veritat en l’únic sentit en què es pot entendre aquesta en un clima civilitzat de llibertat… res de tot això importa… els jueus són unes rates, ‘a por ellos’…
Els independentistes, però, no són terroristes violents, ni membres d’una tribu caníbal, ni bojos perillosos, ni fanàtics, ni victimistes compulsius, ni un moviment xenòfob alimentat per l’odi a Espanya, ni una turba manipulada per l’odiada burgesia catalana. Els independentistes són gent normal i corrent, ubicada en totes les classes socials, gent de dreta, d’esquerra, de centre, bons, dolents. Ciutadans que s’han articulat civilment i política, de forma pacífica per a defensar una idea del seu país, del tipus de societat que volen. Entre tants milions hi ha d’hispanòfobs? Possiblement, com hi ha també de partidaris de l’avortament i contraris, simpatitzants d’Israel i propalestins, rics i pobres, alts i baixos, llestos i estúpids. No hi ha més misteri.
Tot plegat, l’estat espanyol, l’espanyolisme més ranci, hegemònic des d’Alacant passant per Baracaldo i Don Benito, fins ara només ha demostrat a tots els catalans, al món, que la seua és una feblesa commovedora i el seu estat de salut gravíssim. Sobretot i, en definitiva, han demostrat que ni volen ni tenen res a oferir.
