És 4 de novembre de 2017. La iaia està a l’hospital des de fa setmanes i possiblement s’hi torne depenent. És moment de fer-se preguntes: qui ha de cuidar els nostres majors, si no tenim temps ni recursos per sobreviure en les nostres pròpies vides? Fins al dia que la iaia va ingressar a l’hospital, una dona acudia a sa casa a netejar i ajudar-la dos dies per setmana.
– Avi, i la Fina, que ja no ve?
– No, des que la iaia és a l’hospital que ja no ve. Consideren que jo tinc diners suficients per pagar-m’ho.
– I quant cobres, tu, de pensió?
– 700 euros.
– I la iaia?
– La iaia res, mai no ha cotitzat.
És 4 de novembre de 2017. Les dones europees podríem deixar de treballar des de hui mateix fins a finals d’any: la mitjana d’entre totes nosaltres cobra un 16% menys que la mitjana dels homes, la qual cosa significa que, atenent a criteris d’igualtat, des de hui fins a finals d’any el nostre treball ja no seria remunerat. Sí, haters del feminisme, això encara passa. A Europa, sí, i tant.
Les diferències salarials entre homes i dones són conseqüència de discriminacions i desigualtats no només del mercat laboral. Si bé les dades de l’Eurostat apunten el 16% de diferència entre els sous d’uns i unes altres, en aquest càlcul només s’està tenint en compte la diferència salarial bruta per hora treballada. Però si comptem amb altres factors com ara que la taxa d’atur és molt més elevada entre les dones o que el treball a temps parcial està més normalitzat entre nosaltres, el resultat és que, a l’Estat espanyol, la diferència d’ingressos entre homes i dones se situa en el 35,7%.
Aquesta diferència d’ingressos s’incrementa a mesura que avança l’edat. Si bé l’escletxa és més estreta entre els joves, a partir dels 35 anys comença a accentuar-se, coincidint amb la maternitat de moltes dones, així com amb l’assumpció d’altres tasques de cures com ara cuidar dels més grans de la família. Una escletxa que, evidentment, es veu reflectida en les jubilacions. Les nostres àvies, dones que han passat la vida treballant al camp primer, netejant altres cases de la ciutat després o encarregant-se de tots els treballs de cures de la família i que hui es veuen obligades a dependre de les pensions de viduïtat o de les dels seus marits, el que en alguns casos pot convertir-se en una dependència infernal si a més existeix violència de gènere.
Pense en la iaia, que no ha cotitzat mai i ha treballat sempre. Pense en la mama, que ha cotitzat des que tenia setze anys i li espera una pensió de merda. I jo, tindré pensió algun dia? Pense en aquelles dones que ara han assumit les tasques de cures que altres dones han abandonat amb la seua incorporació precària al mercat laboral: allò que s’ha anomenat les cadenes globals de cures, el desplaçament dels treballs de la llar i de les cures en base a eixos de poder com ho són l’ètnia, la classe social i el gènere. Què en saben, de pensió, estes dones? Sí, és 4 de novembre de 2017 i les dones grans segueixen sent un dels rostres de la pobresa.
