Quan es fa fosc

5 novembre 2017 01:00h

No he estat mai empresonada. Tampoc no he visitat mai ningú que ho estigués. Els relats que he escoltat de gent que ha viscut aquesta experiència, les històries que he llegit, les pel·lícules que he vist, m'han impressionat força. La gran part d'aquestes històries eren de persones que, a la presó, havien anat per motius polítics. Quan escric això, és divendres de matí, i encara no se sap si els Jordis eixiran de la presó. Quan jo he dormit fora de casa, ho he fet en tenda de campanya, o en cases rurals, o en hotels. Dormir fora de casa, a mesura que et fas gran té un component, si més no, incòmode. El matalàs no és prou dur o ho és massa. O potser el matalàs té la duresa que t'agrada però falla el coixí, o el llum de la tauleta de nit no s'adapta a les teues necessitats, o l'aixeta del bany perd, o tot és perfecte i fins i tot així, no ets a casa. Quan apagues el llum perceps olors desconegudes i els sorolls que t'arriben no són els habituals. No hi ha la veïna que torna tard i fa sonar els talons, o el soroll del motor de l'ascensor que puja a la planta de dalt, o la conversa de la gent que passa pel carrer quan tens el balcó obert. Però anit jo era a casa. No sóc de les persones que s'adormen només tocar el llit. En la foscor, abans d’adormir-me, sempre em venen imatges del dia, faig repàs de les coses viscudes, projecte històries, m'invente vides. En el meu imaginari, les presons són les que he vist a les pel·lícules, les que he imaginat a través de les lectures. N'ignore el protocol. No sé si els vuit presos d'ahir, i els Jordis en la seua primera nit, es van haver de canviar la roba, si els van fer aquella fotografia per a la fitxa policial, si van haver de ficar en un sobre totes les seues pertinences, cordons de sabates inclosos per a evitar mals pensaments. Ignore si van travessar portes i més portes amb barrots, si els mecanismes que les tancaven eren automàtics i feien aquell clic esfereïdor de les pel·lícules. No sé com són les cel·les, ni els llits. No en sé res, de presons. Involuntàriament però necessària, fora de casa només he dormit en hospitals. Quan ho he hagut de fer, sempre he enyorat aquell moment dolç en què et poses el pijama, comproves el despertador, mires la persona que s'estira al teu costat, agraeixes el silenci de l'aparell que t'avisa quan la criatura es desperta i, finalment, apagues el llum i et deixes anar. T'acotxes, amb el tacte conegut dels teus llençols, acabes d'acoblar-te en el coixí que sap la forma del teu cap i acluques els ulls. Anit jo era al meu llit, a casa. I en arribar el moment en què tot es fa fosc, no vaig haver d'inventar vides. Una idea em percudia, i era que si fora jo qualsevol dels tres Jordis, si fora Oriol, Raül, Dolors, Joaquim, Josep, Meritxell o Carles, no m'adormiria fàcilment, el cap em bulliria amb mil pensaments i el cor em glatiria accelerat. I si fora jo, ho confesse, sentiria por. Perquè en la meua experiència, en la nit estranya, aquella que passes fora de casa i lluny dels teus de manera involuntària, sempre hi ha un moment en què sents la immensa i secreta solitud de cada persona enfront de la vida. Enfront de certs esdeveniments de la vida. Inevitables, molts d'ells, com ara una malaltia, la por de morir-te, la por que es muira un teu. Injustos, d'altres, com ara que et tanquen preventivament, com si fosses un malfactor, per estimar el teu poble i la terra com creus millor de fer-ho. I cert que ho saps, que hi ha el caliu, que hi ha la gent que t'estima i que et farà costat. Però un moment hi ets sol, en aquell silenci antic, en aquella nit llarga, estranya, profundament fosca, que t'esgarrapa l'ànima. Anit vaig pregar que es fes de dia, i que la solitud es dissolgués amb la llum, amb el groc dels llaços i del sol. Amb les cançons.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next