La diòcesi de València i, sobretot, la bona gent catòlica d’Algemesí, commemora tal dia com hui la festivitat de la beata Josefa Naval i Girbés, més coneguda com la senyora Pepa. Nascuda el dia 11 de desembre de 1820 al si d’una família humil d’Algemesí, la senyora Pepa va perdre sa mare quan a penes tenia 13 anys i es va veure obligada a fer-se càrrec de la família, son pare i quatre germans, i a portar la casa, com feien la immensa majoria de dones per aquells temps i com han continuat fent durant molts anys.
En una societat patriarcal que condemnava les dones a viure recloses en l’àmbit domèstic i els exigia una actitud passiva, tant en públic com en privat, la senyora Pepa va ser, des del meu discutible punt de vista, una pionera en la lluita inacabada de les dones per assolir la igualtat real. Ella, probablement, no ho sabia, perquè la seua divisa, segons la memòria popular, era “Animetes, animetes per al Nostre Senyor!”. Però quan va acollir a sa casa algunes donzelles d’Algemesí amb l’objectiu d’ensenyar-les a cosir, a brodar i, una miqueta, a llegir i a escriure, estava obrint una porta que sempre havia estat tancada per a les dones, sobretot si eren pobres: la possibilitat de guanyar-se la vida i, per tant, d’assolir una independència econòmica que els permetia viure amb dignitat, sense les penúries que havien de suportar les dones que no tenien ingressos.
No pretenc posar en qüestió les virtuts cristianes de la senyora Pepa, que va ajudar també alguns xiquets orfes, visità malalts i, durant l’epidèmia de còlera que va assolar la Ribera del Xúquer l’any 1885, va estar sempre a l’avantguarda de la gent valenta i compromesa, sense por i sense reserves. Però, vista des de la perspectiva del segle XXI, la missió de la beata Josefa Naval anava molt més enllà de la salvació d’animetes, perquè també va salvar molts cossos i va donar sentit a moltes vides.
Ella, per voluntat pròpia, volgué mantenir-se casta, però les joves que, gràcies a les seues lliçons, es van poder guanyar la vida cosint o brodant, ja no necessitaven acatar l’autoritat dels pares, els germans o els marits que les havien obligades a tindre sempre tancats els llavis: els de la boca i els de la vulva, que havien de mantenir immaculada per a l’afortunat posseïdor de les seues virginitats.
Si de cas li podem fer algun retret és que la senyora Pepa va oblidar els homes, que haurien d’haver començat a comprendre que les dones podien obrir tots els llavis del seu cos quan els vinguera de gust, no quan els ho permeteren. Perquè des del segle XIX al XXI han canviat algunes coses, per a bé, però la igualtat real, que no només faria justícia a les dones sinó que també seria un regal impagable per als homes, encara no s’albira en un futur pròxim.
Una de les moltes proves que, en alguns aspectes, no hem avançat gaire és que el papa Joan Pau II, que va beatificar Josefa Naval i Girbés l’any 1988, ja fa temps que és sant, mentre que la senyora Pepa encara no ha passat de la categoria de beata i deu estar esperant, pacientment, sense dir res, que els homes de la jerarquia catòlica li reconeguen els mèrits.
