Guapes i perfumades

D’uns dies ençà, angoixada pels esdeveniments socials i polítics dels últims temps i amb el regust amarg que m’ha deixat el fet de veure lliure de màscares, a cara descoberta, la societat espanyola, que se suposava progressista i avançada i que mostra ara, arran del Procés, la seua cara més rància, més ignorant, més intolerant, més cínica i més violenta, cada vegada que òbric la premsa generalista mire d’esquivar a tota costa notícies i articles d’opinió relacionats amb la independència de Catalunya, una qüestió, una necessitat, que em dol i m’afecta.

Així doncs, tot i que resulta ben difícil trobar algun opinador que no en parle, o que simplement permeta parlar els altres, busque escrits sobre altres temes que m’interessen, que m’afecten i que –ai!– resulta que també acaben dolent-me. És d’aquesta manera com fa uns dies vaig ensopegar amb un article de Gabriela Wiener publicat al Diario.es sota el títol de “Cariàtides, zapatistas y señoras”, en el qual compara la imatge política d’Inés Arrimadas i d’Anna Gabriel (veuen com costa fugir del tema del Procés, malgrat la determinació que hi pose?), que, tot i estar absolutament allunyades en ideologia i en estètica, coincideixen en la manera que la política –la societat– patriarcal té de veure-les. A l’Anna Gabriel se l’ha titllada de puta, traïdora i malfollada. Que ja em diran vostès què té a veure la política amb el follar... De la Inés Arrimadas algun tertulià ha dit en públic, sense el més mínim pudor, que és “físicament atractiva com a femella jove, però políticament inconsistent”. Ja em diran també què té a veure la bellesa (o la manca d’ella) amb la consistència política.

La sexualització de les dones, però, va molt més enllà de la política. La superficialitat de la mirada patriarcal ens arriba també a altres àmbits. Ara fa poc, mentre esperava un tren, llegia la secció de breus d’una revista d’aquelles de sala d’espera: La más bonita. Revista anual de emprendedores y estilo de vida, en la qual se li feia una entrevista exprés a l’escriptora Belén Monreal, que es veu que ha sigut èxit de vendes amb la novel·la El secreto de mi abuelo. Li pregunten pel seu llibre de capçalera, pel suport en què escriu... res de l’altre món: preguntes que se li farien a qualsevol escriptor. Però –ai!– l’última pregunta: “Tu perfume?” El seu perfum? El seu perfum! No done crèdit. De veritat que a un escriptor se li preguntaria pel perfum? Tant farà si la Monreal usa Eau de no-sé-què o si fa olor de fulles de figuera. El que compta és que el seu llibre ha estat un èxit. O no?

En la mateixa línia i, agranant cap a casa, ara que al País Valencià s’ha creat l’Ambaixada de la Lectura, l’ambaixadora de la qual és Anna Moner, em falten dits a les mans per comptar les vegades que es destaca la seua bellesa cada vegada que sona el seu nom. Siga guapa o no, el que ha d’importar d’Anna Moner, el que fa d’ella una bona ambaixadora de la lectura en la nostra llengua, és l’imaginari literari fosc i gòtic que ha sabut crear-se a la perfecció amb una delicadesa i una destresa magnífiques. El que compta és la qualitat del seu treball i el seu saber fer literari. O què?

Una societat que s’interessa pel nostre perfum o per la finor de la nostra pell lliure d’arrugues és una societat que no ens escolta, que llig els nostres llibres de manera superficial o que directament no els llig. Una societat frívola i manipulable que encara permet que se’ns veja com a objectes és una societat que no farà un pas en pro de la igualtat, malgrat les màscares “progres” que, de moment, encara manté en qüestió de gènere.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat