L’escenari creat arran dels últimes esdeveniments a Catalunya i a tot l’estat espanyol han provocat que al nostre País Valencià revifen vells fantasmes del que no volem arribar mai a ser. Uns actors hostils que romanien en una bel·ligerant letargia han despertat (bé, si és que no han estat sempre ben desperts) i campen al seu albir amb total impunitat i, lamentablement, llibertat. Parle, evidentment, de la reaparició de les hordes més fanàtiques i feixistes del blaverisme valencià, que han vist en la defensa de la unitat d’Espanya i el sempre recurrent anticatalanisme un argument oportunista per a convertir les seues execrables intencions en mostres heroiques de la seua lluita patriòtica i del seu compromís amb l’Espanya que els va parir.
És cert que la vinculació espanyolista del blaverisme valencià ha sigut un tret inherent d’aquest moviment, que va tenir en la famosa Batalla de València el seu punt més àlgid. De fet, i després del famós Pacte del pollastre que va fer fora de la Generalitat Valenciana l’”esquerra” valenciana i va enaltir Zaplana i Lizondo al capdavant del govern valencià el 1995, la ja extinta Unió Valenciana (el vessant polític del blaverisme) va passar a ser una pedrera inesgotable de futurs membres del Partit Popular valencià. I és que, just quatre anys després dels històrics cinc representants del blaverisme valencià més groller a les Corts Valencianes, aquella UV ja desballestada i integrada dins el PP, es quedava sense representació i començava una terrible decadència política que va dur a la desaparició del partit més representatiu del moviment. I ara, les darreres eleccions l’han empentat a l’abisme després de registrar també uns històrics resultats amb el 0,28% dels vots amb què Som valencians va lluir en les passades eleccions autonòmiques.
Però, malauradament, el blaverisme no s’acaba mai. Mancats d’una figura política de referència i sempre al compàs del que la batuta d’entitats com Lo Rat Penat, GAV o la RACV marque, van trobar refugi en l’ampli ventall de sensibilitats que alberga el PP. Sota la seua protecció, i malgrat els intents de mostrar-se independents, com és el cas de la recent creació (2015) del ja esmentat Som valencians o d’Unió i Germania, el sector valencià més radicalment vinculat als postulats centralistes i absurdament anticatalanistes ha trobat el raonament perfecte per mostrar de nou els seus tentacles i fomentar l’únic argument que els ha funcionat durant la seua història: la por.
Ara, el blaverisme de sempre torna a onejar banderes amb orgull i fa seu el discurs de l’odi que tant de rèdit polític els ha donat històricament. Els últims esdeveniments a Catalunya han servit perquè tornem a rememorar escenaris que no volíem reviure. Cal estar amatents i tractar el tema com es mereix. El blaverisme ja no només es manifesta a les institucions valencianes mentre, per exemple, acusa la política del govern valencià de catalanista per un Decret educatiu (per altra banda bastant tebi) o per la sempiterna secessió lingüística. No, ara de nou han tret a la llum els seus mètodes més bàrbars i ens han tornat a deixar imatges que no es poden repetir.
Alguns diran que són només uns quants, que a tots els moviments hi ha energúmens que només entenen la violència com la solució a tot plegat. A mi, honestament, no m’ho sembla. Em fa la trista impressió que el blaverisme valencià sempre ha fet servir el recurs de l’odi i l’ha executat fins a l’últim extrem i, a més, amb el suport inestimable de les forces de seguretat d’un estat on es troben especialment còmodes. Ells s’autoanomenen valencianistes i creuen tenir la recepta per a tots els mals de la nostra terra. Deixeu-me, simplement, que ho dubte, perquè mentre els seus recursos siguen la violència o l’assetjament a representants polítics democràticament electes dins un entorn que els protegeix i els justifica, no podran ser mai una alternativa democràtica.
