Compartint amb una bèstia la sobretaula

Sóc un animal de sobretaula, vull dir d'eixe període de temps en què després de menjar restem a taula compartint anècdotes, vivències, xafarderies. M'agrada escoltar la gent que té alguna cosa a contar. Les seues històries, a més de divertir-me o de commoure'm, alimenten i fan créixer el meu petit i insignificant univers literari.

L'altre dia, mentre conduïa per la N-340 a l'altura del barranc que delimita els termes de Puçol i el Puig de Santa Maria, em vaig trobar un animal estés en la carretera. En un principi vaig creure que era un gos, però no: es tractava d'una rabosa. Em va sobtar trobar-me un animal que feia més a la muntanya que a la plana de l'Horta. En arribar a la meua destinació i estant en la sobretaula, vaig preguntar si algú dels presents l'havia vista. Un dels meus interlocutors em va informar que en passar havia vist una persona que l'estava retirant de l'asfalt.

No sé com va ser que de la rabosa el meu interlocutor va passar a parlar de gossos i del seu temps d'infantesa, viscuda a finals de la dècada dels quaranta del segle passat. Em narrà amb tot luxe de detalls com els xiquets del seu poble, un llogaret al cor de la Manxa, obeint ordes dels adults, se'n duien els cànids que per una raó o altra no els servien als propietaris per a realitzar la funció que els tenien reservada i en una arbreda fora del nucli urbà els penjaven del coll amb una corda. Després agafaven pals i els bastonejaven amb un sadisme ingenu, despreocupat i, fins i tot, alegre. Dels gossos passà als gats i em va contar com els adults donaven les cries dels gats als xiquets i aquests, a l'eixida del poble, els rebentaven a codolades fins que no eren més que una massa sanguinolenta. «Tu també ho deus haver fet», em va dir i jo ho vaig negar. Ell és nascut en plena guerra civil, jo sóc de la generació dels feliços i aperturistes seixanta. A mi ningú no em va manar que penjara cap gos, però sí que em manaren que esclafara a codolades les cries de gats al caminàs de Puçol. Ho vaig fer fins que una dona un dia em va obrir els ulls i em va convéncer amb arguments senzills i contundents que allò que féiem no estava gens bé. Des d'aleshores em vaig convertir en un malcregut que no feia cas de les lleis cruels dels adults.

El meu interlocutor és partidari de les corregudes de bous i afirma amb convicció religiosa que els bovins han nascut per a morir d'una estocada en una plaça de bous. Pensa que els ecologistes, els animalistes, els de les protectores, etc., són una colla d'aprofitats que busquen una poltrona des d'on traure els diners a les persones de bé com ell. Pocavergonyes que amb l'excusa de l'amor pels animals pretenen destruir el país, les seues festes i tradicions.

Les meues raons, els meus arguments, en compte de fer-lo dubtar, el reafirmaven en les seues conviccions. Així que vaig decidir callar. En silenci els pensaments em portaren la imatge de la pobra rabosa tirada sobre el paviment de la carretera i no vaig poder deixar de preguntar-me: què dimonis feia tan a prop d'una zona habitada per l'home, eixe depredador tan cruel, tan bèstia?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat