Les restes del Colosseu que s’albiren al fons, en la llunyania, ocultes en part per una cortina d’un intens roig escarlata, situen l’escena a la capital romana, potser, més en concret, a la casa amb jardí que Goethe hi havia trobat per tal que s’allotjara la protagonista del quadre, Anna Amalia de Brunsvic-Wolfenbüttel, a qui veiem en primer terme abillada amb un elegant vestit blanc all’antica i alguns detalls clàssics a la sivella del cinturó i al fermall del pit. La duquessa de Saxònia-Eisenach-Weimar –un dels títols que ostentava– roman asseguda amb un llibre en una mà davant d’una taula sobre la qual reposen altres volums, un dibuix mig enrotllat, una partitura musical i un bust de Minerva, la deessa de la saviesa i de les arts, que s’havia convertit en un símbol per a moltes artistes del segle XVIII. No era estrany, doncs, que se les acabara identificant amb aquesta divinitat; sovint els crítics es referien a Élisabeth Vigée Le Brun i a Adélaïde Labille-Guiard com a “Minerves modernes”. De fet, l’autora de la pintura, Angelica Kauffmann, en un autoretrat que havia fet el 1780, quasi una dècada abans, ja havia col·locat la mateixa peça al seu costat.
Kauffmann, després de viure quinze anys plens d’èxits a Anglaterra, el 1781 es va casar amb Antonio Zucchi, també pintor, i va tornar a Itàlia, on es va instal·lar definitivament a Roma, una ciutat a la qual arribarien Goethe –fugint de “la boira eterna i ombrívola” del nord d’Europa i també de les obligacions oficials que havia assumit a Weimar i de la vida en una cort petita– i el seu amic Johann Heinrich Wilhelm Tischbein –pittore tedesco–, el 29 d’octubre del 1786. Allí, la pintora –força reconeguda a la capital– i l’escriptor –que, igual que havia ocorregut a la ciutat alemanya, aviat va esdevindre un centre d’atenció– van fer una gran amistat i van començar a col·laborar: Kauffmann va dissenyar el frontispici d’Egmont i va pintar una escena d’Ifigènia; totes dues, obres de l’autor alemany.
Abans, a Weimar, Goethe havia estat una de les figures principals del focus cultural en què Anna Amalia, “la duquessa intel·lectual” –neta del rei de Prússia, Frederic Guillem I–, havia transformat la ciutat durant els dèsset anys en què va governar –des de la mort del seu marit, quan ella només tenia 19 anys, fins que el fill gran la va succeir–. A més d’un teatre d’aficionats, dirigit pel poeta, en el qual es representaven obres i òperes importants, també va crear una tertúlia que va atraure els millors artistes, escriptors i músics de l’època, com Johann Gottfried Herder i Friedrich Schiller. Aquella tertúlia esdevingué un punt de reunió –conegut com la ‘cort de les Muses’– que, gràcies a l’entorn de llibertat que propiciava i al seu mecenatge, va afavorir el desenvolupament del moviment Sturm und Drang, germen del Romanticisme. D’altra banda, les decisions de traslladar al Palau Verd la biblioteca que existia al Palau Ducal, d’incrementar el pressupost assignat i de fer-hi donacions regulars van aconseguir que aquesta col·lecció de llibres, amb una sorprenent quantitat de literatura escrita per dones, fóra una de les més grans del moment –en l’actualitat, porta el seu nom i és Patrimoni de la Humanitat–. Anna Amalia, que havia mostrat un talent musical primerenc, va estudiar piano i composició –va rebre la mateixa educació que els seus germans– i va compondre una simfonia, un oratori, un divertiment, diverses cançons i sonates i dues singspiels (forma operística amb diàlegs parlats que, al final de la centúria, donaria lloc a les òperes de Mozart). Dues peces, aquestes últimes, amb llibret de Goethe: Erwin und Elmire, estrenada el 24 de maig del 1776, i Jahrmarktfest zu Plundersweilern, estrenada al 1778.
El 1789, quan ja havia deixat el govern en mans del seu fill, va decidir fer el viatge a Itàlia, inusual per a una princesa protestant vídua. Goethe, així que se’n va assabentar, va planificar la seua estada i la trobada amb Kauffmann, amb qui –n’estava convençut– compartia gustos, aficions i interessos. Una ànima bessona amb la qual es va cabussar en l’ambient artístic romà de seguida. Juntes van recórrer els museus i les restes antigues, van assistir a concerts i van localitzar llibres, partitures, monedes, gravats i pintures que la Duquessa volia adquirir per a les col·leccions d’art italià de Weimar. L’estiu del 1890 va tornar a Alemanya. Abans també havia visitat Nàpols i Pompeia, on Tischbein l’havia retratada entre les ruïnes. Mai més no es tornarien a trobar Angelica i Anna Amalia, les dues dones més influents en la vida de Goethe, que casualment moririen el 1807 amb només set mesos de diferència.
