Encara que va tardar una setmana a partir-se en dos i enfonsar-se, el petrolier Prestige va començar a demanar auxili tal dia com hui de 2002, quan estava a uns cinquanta quilòmetres de Fisterra, abatut per un fort temporal amb ones de 8 metres. Es tractava d’un vaixell vell amb unes instal·lacions obsoletes que, a pesar de tot, va ser autoritzat a navegar pel oceans perquè, com diu la dita, “amb diners, torrons”.
El Prestige era propietat d’un armador grec amb alguns socis de Libèria, portava bandera de les Bahames i la tripulació era majoritàriament asiàtica: la globalització de la catàstrofe, completada amb els diners que valia el fuel que transportava, les assegurances, les recompenses pel rescat i déu sap quins altres interessos que acabaren convertint les costes de Galícia, Astúries, Cantàbria i el País Basc en sucursals de l’infern.
Les conseqüències d’aquell vessament, que va popularitzar la paraula “chapapote”, foren nefastes per a moltes famílies i per al medi ambient, per descomptat, però quinze anys després, no se sap ben bé ni qui va ser el culpable ni on han anat els hipotètics diners de les indemnitzacions milionàries que “les autoritats” havien promés als afectats.
Les autoritats, que semblen haver estat perdonades pels ciutadans de l’estat espanyol amb dret a vot, eren l’actual rei emèrit Juan Carlos I, el president del govern central José María Aznar, el de Galícia Manuel Fraga i un tal M. Rajoy, que no tenia un paper definit en la crisi i que, des d’aquell temps, s’ha especialitzat a ser l’autor de frases cèlebres sense gaire sentit. En aquells moments, la frase que causava furor entre la població civil era que el material que transportava el Prestige eixia del buc en forma de “hilillosh como de plashtilina”. Una gracieta que ens va costar una quants milions d’euros i que, a hores d’ara, encara no sabem quin cost mediambiental, econòmic i sanitari ha tingut.
Al llarg de la setmana que va desencadenar la crisi, el rei Juan Carlos, desplaçat solidàriament a la zona més afectada, va demanar als periodistes que no feren “fotografies demagògiques”, Fraga va dir que s’hauria banyat en qualsevol platja gallega, com va fer a Palomares, però que no podia perquè ja tenia una edat i li feia por refredar-se… Però, des del meu punt de vista, el premi se’l va emportar Aznar, que declarà que l’alarma social havia estat una maniobra dels radicals, que intentaven traure partit de la catàstrofe.
Quinze anys després, llevat de Fraga, que ja és a l’infern, els altres còmplices de la catàstrofe es dediquen a donar lliçons de democràcia, ètica i constitucionalisme a la població civil, com si només foren responsables davant de déu i de la història.
La desmemòria en què vivim immersos, propiciada pels mitjans de comunicació al servei de l’aparell estatal, només és comparable amb la impunitat amb què es mouen els personatges esmentats, i molts altres igualment indignes, amb la vergonya aliena que provoca l’actitud majoritària de l’electorat i amb la prepotència amb què tracten les minories que no combreguen amb les seues “idees”: per a ells, tots els que no acatem la seua autoritat, concedida “por la gracia de dios” i per unes eleccions dopades amb diners robats als pressupostos, som radicals que pretenem traure partit de les catàstrofes.
