Viatge a València

16 novembre 2017 01:00h

Va haver-hi un temps en què l'estació de ferrocarril del meu poble era a uns metres del Portal de la Muntanya, a la vora d'on s'iniciava el camí dels Hostals. Un espai que, amb els anys, es convertiria en el centre urbà. Ara, l'estació ha estat traslladada al nord del terme municipal, a uns metres del terme de Sagunt. La vella estació l'han reconvertida en la seu de Serveis Socials de l'Ajuntament.

Sóc d'un poble que, durant el segle XX, va estar travessat per una carretera nacional, l'N-340, i dues vies de ferrocarril que venien de València, la xurra en direcció a Caudiel, Terol i Saragossa, i la del nord en direcció a Castelló, Tortosa i Barcelona.

Sovint, la gent del meu poble, quan pujava al tren, ho feia mudada amb la roba dels dies de festa. Anaven a València a veure les corregudes de bous, les falles, el metge especialista o a comprar roba de casament o de comunió. Hi havia també qui, d'una manera clandestina, anava a descarregar. No ho deien però se'ls notava en la mirava excitada i fugissera.

Algunes dones feien un recorregut ritual per diverses esglésies del centre de la ciutat. No sé si mogudes per alguna promesa, la cura d'algun familiar malalt o un lloc de treball ben pagat que no desfera els renyons a l'hereu com els havia desfet al cap de la casa.

En alguna ocasió, la meua àvia, després de mudar-me, em portava a la vella estació, pujàvem al tren i, en arribar a la ciutat, començàvem un recorregut per diversos temples. L'àvia i jo teníem una tendència a marejar-nos dalt de qualsevol vehicle, així que triàvem amb molta cura els nostres seients i ens disposàvem amb resignació a passar el nostre petit calvari. Un record em situa en l'any exacte d'aquelles excursions: «Jo he nascut amb el segle», em deia un home calb i amb brillants fundes d'or en els queixals. «A vore, xiquet, si saps quina edat tinc», i jo, amb la màquina mental de calcular traient fum, li responia: «Setanta anys». Era l'any 1970 i jo tenia huit anys, la meua àvia seixanta, l'horta ubèrrima encara no s'havia reparcel·lat en polígons, els pobles eren pintats de calç, tots blancs, fins i tot el Cabanyal i altres barris i pobles a tocar de la ciutat encara no s'havien convertit en barris dormitoris. En els vagons del tren s'escoltava parlar una llengua no reconeguda pel règim, un règim que mai no ha estat moribund sinó que ha tingut la capacitat de reinventar-se i de fer-nos creure que era un de nou. Aquella llengua es parlava d'una manera sorollosa, desinhibida, només s'abaixava el volum i es canviava a un castellà precari en aparéixer alguna autoritat.

A València, àvia i nét recuperàvem l'alé i iniciàvem un recorregut que ens portava a temples com el de Sant Nicolau i la Seu. En les seues portes hi havia captaires demanant almoina, alguns d'ells esgarrats, altres cecs, altres baldats... i en la cara de tots es dibuixava una pregona tristesa. Era un exèrcit de perdedors, fills de la injustícia d'un règim producte d'una victòria militar. A la ciutat, aparentment, no es parlava la llengua del poble. La meua àvia, així com ma mare, sabia gratar sota la pell de comerciants i dependents i descobrien que en aquells senyors tan estirats que ens miraven amb una mica de desdeny hi havia un valencianoparlant com elles. Jo, aleshores, no sabia res de l'autoodi.

En acabar la meua àvia els diversos tractes amb Déu, ens passàvem pel Mercat Central, alegre, bulliciós, colorista, popular, on compràvem mitja quarta d'això i d'allò altre. Després ens acostàvem a Santa Caterina i ens féiem una xocolata que, cansat com em trobava, a mi em sabia a glòria beneïda.

La meua àvia era una dona de poble, monolingüe i analfabeta, però mai no es va perdre per la ciutat. És cert que mirava els seus habitants amb la desconfiança tradicional amb la qual els veïns de l'Horta han mirat els valentins però sempre va sentir-la com un espai propi, com la capital d'un petit regne no oblidat del tot, que regionalista com ella era, sempre va considerar el seu país.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next