vot [vɔ́t] 1. m. DRET/POLÍT. Manifestació pública o secreta de la voluntat de cadascun dels membres d’una assemblea o d’un grup de persones davant d’una opció, d’una proposta.
El primer record que tinc de votar és a l’escola primària quan, a mà alçada, votàrem el delegat de classe (manifestació pública). En cursos superiors el sistema es feu més complex i la votació era secreta. S’escrivien els candidats a la pissarra i en un tros de paper escrivíem un únic nom. Després dedicàvem tota la classe de tutoria a comptar els paperets i a afegir un pal color guix al costat del candidat que n’eixia. No solien presentar-se massa alumnes. De fet, recorde un any que ningú es presentà i la votació acabà sent com un càstig per a aquell que sorgí electe per majoria. Era literalment carregar-li el mort a algú.
Quan cursava cinqué de primària tingueren lloc les eleccions al Consell Escolar. No vaig tindre millor idea que presentar-me candidata. A l’hora del menjador, un dia abans de la votació, vaig fer cartells i tot a mà, demanant el vot en folis A4 que lluïren per tot el pati amb colorits gargots de plastidecors. La meua experiència no va ser molt encoratjadora. Amb deu anys, la capacitat d’una per a mobilitzar els companys o per esdevenir la seua veu és ben bé reduïda. Els meus referents fins aleshores –sèries estatunidenques o campanyes electorals d'”adults”– no ajudaven en la comparació. Al final, el Consell acabà sent més una obligació que una il·lusió. Havia d’haver-hi algú que representara els alumnes. Sempre ha d’haver-n’hi algú, no? Més tard, cada curs que començava a l’institut es repetia la primera preocupació: l’elecció del delegat o delegada. Ço és, qui hauria de perdre’s uns quants patis a l’any amb les reunions corresponents.
Ara que sóc a la universitat, he redescobert la representació estudiantil de la mà dels sindicats d’estudiants. Són associacions implicades en la vida universitària, conformades i organitzades per estudiants. Estudiants que sí que es prenen la representació amb il·lusió. El dijous 23 de novembre, s’hi celebren les eleccions al Claustre i a les Juntes de cada facultat de la Universitat de València. La participació en aquestes eleccions hauria de ser massiva: és el mecanisme que ens dóna als estudiants una veu dins de la universitat. Depén de nosaltres com utilitzar aquesta veu. Podem millorar les nostres condicions, lluitar pels nostres interessos. Les possibilitats van des d’exigir més endolls a les classes o la reparació d’una font, fins a la baixada de taxes, el foment del valencià als plans d’estudi o la igualtat de gènere dins dels òrgans de govern universitaris. La participació hauria de ser massiva, cert? Les xifres, però, no arriben a la meitat de l’estudiantat ni de lluny.
La universitat és més que un conjunt d’edificis amb aules per tal de treure’t una carrera. És una institució social. Participa en la vida de tots nosaltres, encara que no ens n’adonem. I tot passa per la representació estudiantil. És aquesta la nostra oportunitat per a parlar, per a dir què opinem del funcionament del centre on ens formem no només de cara al mercat laboral, sinó també com a persones adultes i crítiques. Ciutadans que respecten, que pensen, que reflexionen dins d’una societat plural i convulsa.
El pròxim dijous no podem malgastar l’ocasió. Informa’t sobre les candidatures de la teua facultat, sobre les diverses activitats que es realitzen amb motiu de la campanya electoral, pregunta si tens cap dubte i vés a votar. Votes a qui votes, no deixes passar l’oportunitat de fer-te escoltar i de tindre una veu.
