Qui dia passa, any empeny - 20 de novembre

20 novembre 2017 01:00h

El dia 20 de novembre de 1490, quan Nicolau Spindeler va posar a la venda els 751 primers exemplars del Tirant, l'Albufera devia fer goig amb senglars, cérvols, oques, ànecs de tots els plomatges imaginables, anguiles, llobarros i molts altres atractius que la convertien en un "llac plaent". No com ara; però això és una altra història... De fet, l'Albufera va ser una font de plaers, i de diners, des del primer dia. A mitjan segle XIII, les salines del llac, sense comptar la pesca, la cacera i la llenya, donaven uns beneficis anuals considerables que, si no m'enganye, anaven directament a la butxaca de l'infant Pere, fill de Jaume I. Des d'aquell temps remot, malgrat les pressions a què ha estat sotmesa, primer els arrossers i, després, els especuladors immobiliaris i alguns polítics, l'Albufera encara és un lloc –no gose dir llac– plaent, com les marjals que l'envolten i, si no m'han enganyat, la protegeixen.

A Sueca, que tenia un carrer de la Nau –ara de la Bonaguia–, on vivien els pescadors que es guanyaven la vida gràcies al llac, que devia estar molt pròxim, no hi ha una gran devoció popular per l'Albufera, com ja lamentava Joan Fuster, però sí que hi ha una afició considerable a la cacera o, almenys, a les tirades. Per als suecans, les tirades foren una oportunitat de menjar carn, quan els nobles, els senyorets i els prebostos franquistes venien al poble, mataven més ànecs dels que podien emportar-se i els posaven a disposició dels indígenes que els havien facilitat la massacre. Ara les coses són molt diferents i qui vol caçar ànecs, només uns dies cada any i només unes hores cada dia, s'ha de rascar la butxaca i demanar a sant Pere, o al Meteosat, que el temps siga benigne.

Des de fa uns quants anys, la primera tirada sol celebrar-se la matinada de l'últim dissabte de novembre, encara que la festa comença, o començava, divendres de nit. A l'alba, quan els caçadors fa temps que esperen dins dels bocois, un coet tímid els dóna permís per a disparar, si és que els entra alguna peça.

Però la matinada del dijous 20 de novembre de 1975 no va esclatar cap coet al cel gris de la marjal, encara que, al llarg del dia, esclataren moltes botelles de cava, no sols a Sueca, sinó a moltes cases del futur regne d'Espanya.

Tots aquells que, per aquell temps, teníem edat per a comprendre que la mort del dictador era una condició imprescindible per a començar a eixir de les tenebres de la dictadura estàvem contents, nerviosos i expectants. Després de les celebracions, del dol oficial i de tota la pantomima monàrquica, ens havíem d'enfrontar a la crua realitat perquè, en aquell cas, encara que havia mort el gos, la ràbia que havia escampat continuava amenaçant les persones de bé.

La perillosa "ruptura" es va disfressar de seguida de transició, l'hereu del dictador va ser aclamat perquè era demòcrata i "campechano" i les persones que havien donat la llibertat o la vida per la causa foren ràpidament oblidades i menyspreades pels "protagonistes" del procés. Després vingueren els desencantats, la constitució, l'eurocomunisme, l'OTAN, Aznar, l'euro, Zaplana, la crisi, Camps, els retalls i, ara, M. Rajoy. I, mentrestant, alguns innocents, com ara jo, convençuts que Franco havia mort aquella remota nit de tirades.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next