La violència contra les dones és quotidiana i quasi sempre queda impune, per això hauria d’estar als mitjans de comunicació (i als discursos polítics i socials) contínuament, no només pel 8 de març i el 25 de novembre. En aquest sentit preferiria escriure de violència de gènere en un altre moment, al llarg de l’any, per tal d’ampliar i diversificar la periodicitat de les publicacions especialitzades, però estic indignada no sols per l’assassinat masclista a Elda (municipi geogràficament i emocionalment proper), sinó que també pel seu tractament informatiu.
No hi ha prou a contar i ensenyar la intimitat de la víctima, la del seu fill, la de la filla de l’agressor (vius i menors, recordem-ho), de les seues famílies i de la comunitat escolar, contravenint la Constitució, la Llei de protecció de la infància i la Llei contra la violència de gènere; a situar l’atenció, la responsabilitat, el debat social en qui rep la violència i no en qui l’exerceix, per acció o per omissió; a descriure el procés de mort amb pèls i senyals, obviant les recomanacions per a evitar informacions i enfocaments superficials i banals (sabem l’hora exacta de la mort i fins i tot els òrgans en què es van allotjar les bales), i a afirmar que l’assassí (sempre presumpte, clar, encara que s’haguera suïcidat) era “simpàtic”, “bon pare” i estava obsessionat amb la seua exparella (és a dir, trastornat, fora de sí, incapaç de controlar-se i d’actuar amb voluntarietat). No, no és suficient. Les notícies, a més a més, parlen de fets irracionals i inexplicables. Aleshores, el periodisme com a element d’anàlisi, interpretació i transformació social i, per tant, la seua utilitat pública, desapareix. I els i les periodistes passem a ésser simples redactores de parts policials i mèdics al servici de la propaganda patriarcal.
El tractament informatiu de la violència de gènere quasi no ha variat al llarg del temps des que publicacions com El Caso començaren a documentar les agressions als anys setanta. Llavors es va instaurar a les redaccions una forma d’informar (i de posicionar-se’n) que s’ha mantingut fins a hui: la notícia-succés. Aquest plantejament presenta els fets aïllats i sense context comú (de res serveix dir que és el 44é assassinat de l’any si no donem sentit i profunditat a les dades) com si foren crims passionals fruit d’un arravatament irracional i d’un conflicte privat, no com a conseqüència del model sexista en què ens relacionem dones i hòmens. Assistim a una formulació sense relat, desconnectada d’altres esdeveniments (mai es relacionen les agressions amb la desigualtat de gènere i amb el sexisme quotidià), de manera que fa la impressió que són problemes que afecten homes i dones concretes, no a tu, no a mi, no a nosaltres, no a tothom. I el missatge que arriba a la ciutadania és que la violència de gènere és impredictible, incomprensible i inevitable.
Perquè, clar, què és un succés? Pensem-ho… És un esdeveniment que succeeix de sobte, que produeix impacte i commoció, que no es pot predir, comprendre i, molt menys, previndre. Potser hi haurà situacions en la vida fora del nostre control i enteniment. No és el cas de la violència masclista. La notícia-succés és una construcció androcèntrica, interessada, que oculta les relacions de poder establides entre els dos sexes. La professora Juana Gallego Ayala parla de la ideologia del succés: “Fa creure inevitable que ocórrega el que ha ocorregut i, per tant, significa que se’ns alliçona per a acceptar renunciar a demanar explicacions, a buscar causes, a establir responsabilitats, a aclarir raons i, sobretot, a renunciar a procurar els canvis necessaris per a evitar que tal cosa succeïsca”.
Reproduir aquesta lògica, conscientment o inconscient, significa ser sostenidors de les estructures socials que creen la desigualtat; còmplices i també perpetuadors de la violència. Previndre-la, eradicar-la, passa ineludiblement per superar aquest enfocament informatiu (el qual es construeix a partir del com, no del per què o del per a què) i assumir el de feminicidi i drets humans i el de la salut pública. Prèviament a açò és necessària una reflexió-revisió profunda…, perquè no som el que estudiem o el que apareix en el carnet de premsa, som el que fem.
