Els mitjans de comunicació públics valencians van prenent forma a poc a poc. Sembla que després de la utilització política que alguns feien amb la posada en marxa d’un espai tan necessari per a una societat com la nostra, les passes es van fent en el sentit correcte i ja hem començat, fins i tot, a escoltar ràdio en valencià als nostres dispositius i potser en breu recuperem uns mitjans que mai haurien d’haver estat silenciats.
Entre els símptomes de la recuperació, la creació del Llibre d’Estil que ha de regular, entre altres coses, el model lingüístic de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, un recurs absolutament necessari que marcarà els usos d’un model estàndard del valencià.
Precisament aquest és el primer punt que m’agradaria destacar, el fet que la publicació només faça referència al valencià, cosa que potser vol dir que els nostres mitjans seran íntegrament en la llengua pròpia de la nostra terra. Tanmateix, em fa l’honesta impressió que només és un fidel reflex de l’anormal situació lingüística al nostre País Valencià, de fet, en el punt 2.1.4 ja es destaca que el valencià en serà la “llengua vehicular de les emissions” ja que els mitjans de comunicació públics valencians “tenen la missió de contribuir a la millora de l’ús social del valencià”. Em sona al de sempre, però cal deixar fer, clar que sí.
Val a dir que el nou Llibre d’Estil de la CVMC reflecteix un ardu treball, consensuat i ben assessorat en tots els aspectes. L’obra es divideix en dos grans blocs: un que fa referència a la part deontològica i la pràctica periodística i l’altre al model lingüístic i, concretament, a la tria basada en aspectes com la variació o el registre. En aquest punt destaca la classificació feta de cada gènere en referència al grau de formalitat i d’espontaneïtat que s’ha de transmetre a través del contingut. És a dir, el Llibre d’Estil gestionarà quins són els usos depenent del tipus de programa i el registre en què es transmeta el mateix.
A partir d’ací, el llibre enceta tot un recorregut pels diferents usos de la llengua en branques de la lingüística com la fonètica, la morfonsintaxi o el lèxic i en discrimina els usos entre recomanables, no recomanables, acceptables… Aquesta classificació està feta d’acord amb uns criteris basats sobretot en l’adaptació a la situació comunicativa i al grau de formalitat del contingut emés o publicat.
Doncs bé, evidentment no seré jo qui faça una anàlisi de la tria que s’ha fet perquè respecte profundament el treball realitzat i, a més, no em veig capaç de canviar ni una coma del que diuen una taula d’experts tan preparada com la que ha executat el treball. Aclarit això, sí que vull transmetre que em preocupen certes coses, com per exemple la vaguetat de la distinció. Efectivament, el llibre classifica els possibles usos entre recomanables o no, però d’aquest criteri emana una sospitosa flaire al famós i perjudicial “tot li val” que acostumem a fer els valencians en qüestions de llengua. De fet, en la part de morfosintaxi la discriminació de les pautes lingüístiques ja es representa entre preferibles i acceptables o no recomanables, com l’ús de l’article neutre lo que hi té cabuda en les emissions públiques valencianes “per a marcar situacions comunicatives de baixa formalitat o col·loquials”. O el sempitern i recurrent exemple dels demostratius, en què s’ha triat el reduït (este) per a “tots els registres orals, tant en els formals com en els informals” amb tres graus: este, eixe i aquell, però també és acceptable l’ús de la forma reforçada (aquest) “en registres marcats per un grau de formalitat elevat”, en aquest cas amb només dos graus, n’eliminen l’aqueix.
Crec que ja he deixat ben clar el profund respecte pel treball d’aquests professionals i la felicitació per una tasca tan “arriscada” i difícil al nostre País Valencià. Però no puc defugir de la impressió que calia fer-ho més ferm, calien unes propostes més aclaridores. Ja amb l’aberrant tria-composició del nom (Àpunt, una paraula plana impossible en la nostra llengua) semblava que la cosa no anava del tot bé.
Finalment, enlloc es parla d’un òrgan assessor que vetlle perquè aquest llibre es faça servir i se’n respecten les seues directrius, un element fonamental que ha de crear-se immediatament, si és que encara no hi és.
I malgrat tot, l’enhorabona pel treball.
