Amors de pel·lícula

23 novembre 2017 01:00h

La mirada del fill o de la filla sobre el pare mai no és igual, canvia amb les diverses etapes de la vida. Els éssers humans tendim a oblidar o almenys a arraconar els records menys agradables i tindre presents i, fins i tot, mitificar, els instants més alegres i feliços. És aquesta una actitud de supervivència. No podríem resistir durant massa temps el verí que destil·len les males paraules, els desencontres...

Entre les diverses qualitats que tenia el meu pare hi havia la de traure pareguts als parents, veïns i amistats amb personatges del cinema i de la televisió. Segons ell, el meu avi se semblava a l'actor novaiorqués James Cagney, un actor del qual els dos admiràvem les seues pel·lícules de gàngsters. No ens agradava la seua vessant més còmica. Cagney, junt amb Humphrey Bogart i Edward G. Robinson, va formar la santa trinitat de les pel·lícules de lladres i serenos del Hollywood dels anys trenta i quaranta.

Mon pare exagerava, ja que l'avi era més baix, quasi deu anys més jove i, encara que tenia els ulls clars i expressius com el nord-americà, els seus eren més petits. Fou llaurador i corredor en un comerç, tenia bon ull per alfarrassar.

Amb la imaginació desbocada, me l'imaginava amb la mateixa mala bava i un punt de tendresa i de bogeria dels personatges de Cagney. Sempre amb una pistola en la mà i amb el puny disposat a tombar un individu més fornit o fins i tot invocant embogit la memòria de la besàvia Consuelo Arnau: «En el cim del món, mama! En el cim del món!».

Diuen els papers que James Cagney, amb el pas del temps, es va convertir en l'encarnació de l'americà mitjà. El meu avi fou només un entre tants d'aquells homes i dones que perderen la guerra i que després, sense oblidar, intentaren amb dignitat sobreviure al règim. No ho aconseguí, va morir dos anys abans de celebrar-se els famosos vint-i-cinc anys de pau (que no era pau sinó victòria).

Durant dècades vaig intentar recompondre la seua vida i la relació que mantenia amb la resta de la família i, en especial, amb el seu fill. La meua àvia sempre em contava el mateix: quan anaven al cinema de joves, en compte d'estar com els altres nóvios robant carícies i besos a la parella, tot aprofitant la foscor, ell li llegia els textos que acompanyaven les imatges mudes de la pantalla. Un vici, el de llegir tota lletra impresa, terrible que el meu pare i jo vam heretar. De ma mare vaig traure més informació, per a ella era un home correcte, ben parlat, que no se semblava gens ni miqueta al fill. I en vida no s'aguantaven l'un a l'altre. El meu avi morí jove en el seu dormitori, víctima d’una llarga malaltia. Mon pare sempre va evitar entrar en aquella habitació de la casa, tal com jo ho he fet amb la seua des que va faltar.

El 1986 a Standford (Nova York) va morir James Cagney. La seua mort ens va passar desapercebuda. Uns anys abans, el 1979, ho havia fet l'actor John Wayne. Informe semanal, en la primera cadena de RTVE, va emetre un programa recordant la seua trajectòria. A punt d'acabar el documental amb la darrera seqüència de la pel·lícula Centaures del desert (1956), vaig sorprendre mon pare plorant. No fou mai un home de llàgrima fàcil, com ho sóc jo. Fràgil, vulnerable, es quedà mirant-me durant una estona amb els ulls plens de vidres líquids i tot seguit amb l'emoció continguda em va dir: «S’ha mort mon pare». Vaig restar en silenci totalment desconcertat. De vegades, mire de reüll els meus fills i em pregunte si els nostres desencontres en el futur ens allunyaran tant.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next