Moscou sense Lenin

26 novembre 2017 01:00h

Fa dues setmanes no vaig lliurar la meua columna. El motiu? Estava de visita a Moscou. Feia temps que tenia ganes de conèixer la ciutat que travessa el riu Moscova, i la commemoració del centenari de la Revolució constituïa una oportunitat que no volia desaprofitar. Vaig preparar a consciència el viatge, incloent lectures per allò de contextualitzar; fins al punt d’acabar les darreres pàgines de Seis años que cambiaron el mundo 1985-1991, de la sovietòloga Hèléne Carrère d'Encausse, mentre l'avió aterrava a Sheremetyevo.

El primer que vaig fer, com qualsevol altre turista, va ser acostar-me a la plaça Roja. Curiosament no vaig poder accedir-hi, ja que estava tancada al públic amb motiu, precisament, de la preparació dels actes del 7 de novembre. Això suposava que, fins al dia de la festivitat, no podria gaudir de la plaça més famosa de la ciutat ni, per descomptat, acudir al mausoleu de Lenin.

Però no importava, em dedicaria en cos i ànima a fer altres activitats turístiques mentre esperava l'arribada del dia 7: passejar pel parc Gorki i pel carrer Arbat, fotografiar les escultures soviètiques del parc Muzeon, visitar el Kremlin, el Museu de la Victòria, el Museu de la Cosmonàutica i la galeria Tretyakov (aquesta, en diverses ocasions), comprar en la tenda d'ultramarins Eliseevsky i en el Mercat d'Izmailovo, contemplar les estacions de metro més espectaculars d'un dels millors sistemes de transport subterrani del món, veure vodka... allò típic.

El dimarts 7 era el dia gran. De matí tindrien lloc els actes oficials, amb una desfilada militar a imitació de la que es va produir en 1941 –any que la URSS va entrar en la Segona Guerra Mundial–, i amb una exposició d'armament soviètic en la qual el públic tenia l'oportunitat de fer-se simpàtiques fotografies vestit de soldat o d'artificier. Paradoxalment, tot i commemorar els fets de 1917, no hi havia absolutament res que els evocara... ni una exposició amb caràcter històric! Ben al contrari, el relat oficial de Moscou segueix sent el de la "Gran Guerra Pàtria", la dels homes heroics que van combatre el feixisme. Un relat fortament militarista instaurat durant l'època d'Stalin i que es complementa molt millor amb la Rússia capitalista i imperialista de hui que no pas el record del poble rus exigint pa, pau i treball.

Per la vesprada, a les 15h, hi havia la manifestació convocada pel Partit Comunista Rus. Intentar arribar al punt de reunió era força complicat perquè havien tancat els accessos de manera que sols podies sumar-te a la marxa una vegada traspassares un arc de seguretat –un procés que has de seguir a Moscou per a accedir a qualsevol lloc: hotels, metro, centres comercials, museus, etc.-.

Per tractar-se de la commemoració, imaginava milers i milers de persones ondejant banderes roges però, per a la meua sorpresa, ni l'assistència va ser especialment massiva ni tampoc va tallar-se cap gran via al trànsit, de manera que vam creuar Tverskaya per la vorera i al final del recorregut, en passar per la Duma, els policies pràcticament igualaven en nombre als manifestants. Em provocaven rebuig les pancartes que portaven alguns vells nostàlgics amb el rostre d'Stalin. Em fa l'efecte, però, que encara que a Moscou sols queda en peu una estàtua del dictador, sense nas, i per contra, en queden més de Lenin, és més senzill trobar l'herència de l'etapa estalinista que no pas el record de la victòria de les classes treballadores, el poder dels soviets i la cultura de la pau que va suposar el socialisme, almenys fins la NEP. Ironies de la vida, l'única cosa que em faltà per veure a Moscou va ser la mòmia de Lenin. Una bona metàfora per descriure aquesta ciutat, on no queda ni rastre de la mare de les revolucions populars.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next