Dos dies després del 20 de novembre de 1975, mentre els devots encara ploraven i cridaven “¡Arriba España!” davant la mòmia del seu “caudillo”, un senyor que havia nascut a Roma l’any 1938 va ser proclamat rei d’Espanya després d’haver jurat fidelitat als Principios Fundamentales del Movimiento Nacional. Des d’aquell dia, l’hereu del general Franco va ser conegut amb el nom de Juan Carlos I que, al principi, va rebre en alguns cercles restringits el malnom de “El Breve”, però quan va abdicar, en juny de 2014, després d’haver regnat quasi quaranta anys, com el seu predecessor, ja era conegut amb l’afectuós àlies de “El Campechano”.
Si els primers dies després de la mort del dictador foren de dol oficial, de por a les possibles reaccions dels militars i, sobretot, dels paramilitars, d’esperança perquè sabíem que Franco no ressuscitaria i de ressaca, perquè les celebracions foren llargues, al llarg dels dies següents vingueren els acataments a la monarquia, les mostres d’amor a la pàtria per part dels que l’havien munyida fins a l’última gota, les amenaces, sovint acomplides, contra els que volien eixir de les tenebres i arriscaven la llibertat o la vida i el protagonisme de l’església catòlica, representada pel cardenal borrianenc Vicent Enrique i Tarancón, que va ser víctima de la poesia franquista quan els patriotes ompliren les parets amb l’eslògan: “Tarancón al paredón”, d’afusellament, per si algú no sap de què anava la rima.
Amb aquells antecedents, tal dia com hui de 1975, Tarancón va ser protagonista de la missa de l’Esperit Sant que culminà amb la coronació del rei. Això d’una missa de l’Esperit Sant no sé exactament de què va, però he pogut saber que es tractava d’una missa votiva, és a dir, una missa que no correspon al calendari litúrgic però es diu per devoció o en alguna ocasió especial.
Així, vestit de roig com si volguera donar la raó als qui l’acusaven de ser-ho, Tarancón va pronunciar un sermó que va ser molt comentat a la premsa, la ràdio i els domicilis particulars, perquè comentar-lo en públic podia tindre unes conseqüències tan greus com les té ara fer acudits sobre Carrero Blanco o el fiscal Maza.
La missa es va celebrar al monestir de San Jerónimo el Real, més conegut per Los Jerónimos, de Madrid, naturalment, i quan Tarancón va arribar a l’escenari dels fets, els hereus de Franco li digueren de quin mal havia de morir i Blas Piñar es va negar a eixir a calmar els ànims dels seus incondicionals. Després, quan Tarancón va donar la mà, en senyal de pau, als membres del govern, algú li la va negar, com no sé quin cardenal li la va negar a Zapatero temps arrere.
Aquella missa de coronació, a la qual es veu que no va acudir l’Esperit Sant, és només un episodi de l’exemplar transició que ens ha portat a l’actual monarquia parlamentària, que pot tancar en la presó representants legítims d’un poble i deixa en llibertat els agressors de Blanquerna, els de Mónica Oltra o els que amenacen de mort l’alcaldessa de Madrid. La reconciliació només va consistir a fer callar les veus dissidents, amb subtils maniobres polítiques i informatives o per la força: exactament igual com ara.
