Hui, 4 de desembre, celebrem el Dia dels Drets Lingüístics al País Valencià. Fa dos anys que conec l’existència d’aquest dia i que una companya de classe em contà com havia acabat ella parlant valencià.
Com un avís a navegants, la primera cosa que deixà clara fou que la seua llengua materna era el castellà. “Sempre he pensat que tot i aprendre valencià a l’escola, acabaria emprant amb tots el castellà”, va etzibar-me. La meua companya, a qui a partir d’ara em referiré com Ambra, és de ciutat de cap a peus. No ho és així la seua família. El seu avi, dins del corrent d’emigració laboral que hi hagué fa dues generacions, viatjà a la ciutat amb poc més que la força de les seues mans. A la ciutat es trobà que el valencià era una llengua de carrer, de portes endins. Seguint el consell d’un mestre benintencionat, o no, decidí parlar als seus fills en la llengua que preponderava en aquell orb. Ambra em contà que era molt estrany perquè ara ella aprenia el valencià a l’escola i malgrat això, mai l’havia emprat amb la seua família. En el moment que Ambra em relatava la seua història, a segon de batxillerat estàvem amb la sociolingüística i dos termes em vingueren al cap:
Llengua minoritzada: basada en criteris qualitatius, aquella que pateix un retrocés en els usos públics i privats en la seua comunitat lingüística, no tant perquè els parlants l’abandonen “voluntàriament”, sinó perquè entra en escena una altra llengua dominant o expansiva i es desenvolupa un conflicte lingüístic.
Llengua minoritària: basada en criteris quantitatius, aquella que té una quantitat relativament menuda de parlants. Per exemple, valencià (m) – castellà (M).
Tornem a la història d’Ambra. Molt convençuda va afirmar que si havia aprés valencià era sense dubte gràcies a l’escola i al millor o pitjor programa d’immersió lingüística. Ambra em contà també la reflexió a la qual havia arribat per tal de justificar-se un fet que la inquietava. Per què ella no utilitzava el valencià fora de classe? Per què els valencianoparlants de classe sempre s’adreçaven a ella en castellà si sabien que coneixia el valencià? Per què li incomodava escoltar la professora de valencià parlant en castellà? “Si parles amb una persona per primera vegada en una llengua, després és estrany parlar-li en una altra.” Era una mena de desideràtum per a ella fins que un dia es presentà a l’examen d’anglés de Cambridge i es fixà en dos fets que la feren reflexionar més enllà del seu desideràtum personal. El primer fet fou només arribar al lloc de l’examen. Ambra no trobava l’aula i veié una xica de la seua edat parlant amb son pare en valencià. Es decidí a preguntar-los en la mateixa llengua que havien emprat entre ells si ella també anava a fer l’examen d’anglés. Ella, de sobte, es girà i li contestà que sí, “aunque no sabía en qué clase era”. A partir d’ací, la conversa continuà en castellà, és clar. Més tard, ja a l’aula de l’examen, l’examinador els féu una enquesta per a saber el perfil dels examinats. Estudis, edat, sexe, llengua materna. En aquest punt, l’home que explicava les preguntes afegí que si volien ficar el valencià com a llengua materna, podien afegir-lo en Others, fora de les caselles ben delimitades d’espanyol, anglés o francés. Ambra no s’aturà a pensar sobre aquell comentari fins que no acabà l’examen. Fou en aquell moment quan decidí que s’adreçaria a tothom en la llengua que ella havia escollit com a seua, malgrat que no li dedicaren ni caselles delimitades a les enquestes.
El 4 de desembre celebrem el Dia dels Drets Lingüístics al País Valencià. Amb motiu d’aquest dia, denúncies sobre les agressions físiques per parlar en valencià, impediments a l’administració, traves amb metges, policies o mestres o prohibicions al treball s’arrepleguen en informes que suposen una vertadera vergonya i un signe que el valencià no és només una llengua minoritària, sinó una llengua minoritzada. La Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea recull a l’article 21:
“Es prohibeix tota discriminació, i en particular l’exercida per raons de sexe, raça, color, orígens ètnics o socials, característiques genètiques, llengua, religió o convicció, opinions polítiques o de qualsevol altre tipus, pertinença a una minoria racial, patrimoni, naixement, discapacitat, edat o orientació sexual.”
Després d’escoltar la història d’Ambra vaig comprendre que el seu desideràtum era justament el contrari a la normalització lingüística. Aquesta és i serà possible si cadascú duem a terme un procés reflexiu a nivell tant personal com col·lectiu. Ambra és castellanoparlant, però intenta emprar el valencià més enllà de l’aula perquè resulta que el fenomen de “la llengua del carrer” ha quedat invertit. El valencià sembla una llengua d’exposició, d’estudi. Una llengua en proveta que la gent utilitza amb guants de làtex. Si haguera de posar un títol a la història que Ambra em contà, seria una frase de Joan Fuster: “Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió, és el primer que us negaran els vostres enemics”. Reivindiquem doncs el dret a canviar la usança quotidiana que atorga a una única llengua la preeminència lingüística del nostre país. Hem de poder parlar la llengua que volem, vinga de família o no. L’hàgem gastat sempre o no. Com se sol dir en aquests casos, feliç Dia dels Drets Lingüístics al País Valencià. Seguim, seguirem.
