Fa uns anys, en una conversa informal entre escriptors i editors, algú quan va referir-se a la meua humil persona em va qualificar de kamikaze. Supose que el bon home no ho deia pensant en la traducció literal d’aquest mot japonés: vent diví. Mai no he tingut vel·leïtats de vedet, de mandarí, de patum, ni menys encara de déu. Estic convençut que es referia al fet que tenia o tinc comportaments comparables als d’un pilot suïcida nipó de la Segona Guerra Mundial.
Aquest és un país de porteres que gaudixen propagant xafarderies, i no vaig tardar ni un dia a assabentar-me de l’etiqueta que m’acabaven de penjar. No em va fer cap gràcia ser qualificat d’aquesta manera. Passats els anys, he hagut de donar-li al personatge una “miconiua” de raó. Sovint m’he llançat en picat en projectes i en aventures creatives i empresarials sense haver-m’ho pensat bé. No solc consultar res amb el coixí, el trobe molt tovet. Així que he arribat a una certa edat ple de cicatrius, algunes que no es veuen, i són aquestes justament les més doloroses.
Per a poder fer d’escriptor en un país poc donat a la lectura m’ha tocat fer de tot per tal de sobreviure. Fins i tot, durant un temps, em vaig atrevir a treballar de periodista. La meua intenció era confeccionar brillants articles d’opinió o fer ressenyes sobre llibres, discos o exposicions, però em vaig veure obligat a escriure sobre esport, fer entrevistes tedioses a polítics mediocres i redactar carregoses notes de premsa.
Un dia em vaig veure cobrint una notícia de successos per a un canal de televisió pública que ha passat a la història de la mà d’uns bandolers. Amb un càmera de televisió i després d’una llarga espera en un ambulatori, entràrem junt amb un delinqüent perillós en una consulta mèdica. Navalla en mà, un jove de poc més de vint anys, amb els ulls injectats en sang i la veu rovellada per hores de tabac i insomni, amenaçà el facultatiu, que en aquell moment passava consulta, perquè li donara un seguit de receptes signades.
U, per molt que el qualifiquen en tertúlies “intel·lectuals” de kamikaze, mai no està preparat per a una situació tensa i violenta on una paraula, un moviment sospitós, pot desencadenar la tragèdia. A la consulta hi havia un parell d’avis amb la cara més blanca que una paret de calç, que s’ho miraven tot amb els ulls d’un conill al qual han convidat a una paella. El delinqüent, possiblement addicte i traficant d’amfetamines, en veure’ns al seu darrere enregistrant-ho tot es va enfrontar al càmera. Aquest, amb una professionalitat i un temperat impressionants, aguantà els crits, els insults i les empentes. El metge, tot espantat i veient com anava la cosa, signà un grapat de receptes. En la boca vaig sentir el tast amarg de la bilis, les cames em feien figa, intuïa que la cosa acabaria malament. No oblidem que l’individu estava molt excitat i anava armat. Vaig agafar dels braços el meu company que bloquejava amb el seu cos la porta i el vaig traure fora de la consulta. El delinqüent aprofità l’ocasió per a fugir amb les receptes. El meu company em va escridassar embogit. La seua pretensió era captar amb tota cruesa l’acte delictiu que davant de l’objectiu de la càmera s’estava perpetrant i jo li ho havia impedit. El company actuava com el periodista de raça que jo no era. Aquesta fou la primera i l’última notícia de successos que he cobert en ma vida. Ho sent, companys, no tinc la sang freda dels kamikazes, la sang dels meus relats és d’attrezzo.
