Conten que en aquell quartet de corda que, el 1856, va immortalitzar Carl Johann Arnold mentre tocaven al saló de la casa de Bettine von Arnim a Berlin, hi era Joseph Joachim (1831-1907), un dels millors violinistes de la segona meitat del segle XIX. Joachim, amb només dotze anys, havia triomfat a Londres amb la seua interpretació del Concert per a violí en re major, Op. 61, de Beethoven, una obra amb què, poc després, repetiria l’èxit a Düsseldorf, sota la direcció de Robert Schumann. Ell sempre recordaria que el compositor, quan van eixir de la sala, li va preguntar, mirant cap al cel: “Petit mestre Joachim, creieu que aquesta estrella sap que heu tocat el Concert de Beethoven i que som ací?”. A partir d’aleshores aquesta peça quedaria vinculada per sempre al seu nom. La mateixa Clara Schumann considerava que la tècnica d’aquest nen prodigi anava més enllà del que mai no havia sentit. A més, tots dos compartien idèntica disposició a posar les intencions del compositor per davant de les seues capacitats, una actitud que va augmentar la seua reputació i que prompte els va unir en una sèrie de gires conjuntes en les qual executaven música de cambra exigent; al públic li interessava molt escoltar les diferents interpretacions d’una obra que oferien els grans virtuosos.
Així, el 20 de desembre del 1854, uns dos anys abans d’aquella vetllada al saló de Bettine, Adolph von Menzel –un dels pintors més reconeguts d’aquesta època a Alemanya– els retratava en plena actuació. En primer terme, Joachim, de negre, apareix dret, concentrat, amb la mirada perduda, els cabells una mica despentinats –segurament a causa de l’ímpetu que hi posa– i unes mans poderoses; una figura contundent que ocupa la totalitat de la meitat esquerra de la composició. A l’altre costat, darrere, asseguda, Clara Schuman, amb l’esguard clavat a la partitura, toca el piano sense que, al contrari del que ocorre amb el violinista, puguem veure-li les mans, la força de les seues mans; el punt de vista triat ho impedeix. D’entrada, no sembla que la posició que ocupen l’un respecte a l’altra siga còmoda, ja que, amb Joachim fora de la corba del piano, seria difícil que hi haguera la interacció necessària. Com indica la musicòloga April Laine, en aquesta pintura tot suggereix que l’home controla la peça musical i la seua projecció a l’oient; el seu cos i el seu moviment reforcen aquesta sensació, mentre ella presenta una imatge poc engrescadora. L’artista ha creat una jerarquia entre els intèrprets per marcar l’autoritat masculina i la submissió femenina.
Cal que no oblidem que Clara –Wieck de soltera–, a més de cònjuge i col·laboradora de Robert Schumann, també havia estat una nena prodigi –va fer la seua primera gira quan sols comptava onze anys. Convertida en una de les pianistes més importants d’aquest període –i amb gran influència en les generacions posteriors–, va compondre sobretot durant la joventut; res no afavoria que les dones s’hi dedicaren. Com va escriure al seu diari el 1839: “Alguna vegada he cregut que tenia talent creatiu, però he renunciat a aquesta idea; una dona no ha de compondre. Cap no ha sigut capaç de fer-ho; així doncs, per què ho hauria d’esperar jo?”. Tot i això, malgrat els vuit fills que va tindre, encara va dur a terme música de cambra i lieder alhora que tocava arreu d’Europa. El seu marit va afirmar: “Clara és una virtuosa magnífica i toca les peces de Chopin fins i tot amb major sentit que ell mateix”.
No devien de passar el millor moment quan Von Menzel els va pintar. Uns deu mesos abans, un dia fred de l’hivern del 1854, Robert Schumann havia intentat suïcidar-se saltant a les gelades aigües del Rin; va sobreviure, però el deteriorament del seu estat mental el va portar de manera voluntària al sanatori d’Endernich, on el visitaria Bettine von Arnim l’any següent. Poc abans de l’intent de llevar-se la vida, Schumann havia treballat febrilment en un concert de violí –el va acabar en només tres setmanes– dedicat a Joachim, el seu amic íntim. No obstant això, el violinista va ser molt crític amb aquesta composició i va suggerir que l’estat de Schumann hi era palès. Va arribar a dir que hi trobava “lassitud mental”, “passatges desconcertants” i “repeticions tedioses” i fins i tot va convèncer Clara i Johannes Brahms que no la inclogueren en la primera edició completa de les seues obres, que llavors estaven editant. Al capdavall, tots tres van decidir que la peça no es publicara i Joachim finalment va llegar el manuscrit a la Biblioteca Estatal de Prússia i hi va fer constar que no es donara a conèixer fins 100 anys després de la mort del compositor.
