Tal dia com hui de l’any 2013, festivitat de santa Bàrbara, patrona de les tronades, Escola Valenciana i una vintena d’entitats més decidiren instituir el Dia dels Drets Lingüístics al País Valencià, amb l’objectiu de posar de manifest i denunciar, si cal, les “múltiples vulneracions” dels nostres drets que patim els valencianoparlants.
Crec que va ser Ovidi Montllor qui va deixar escrit que “els que no volen que pensem, parlem, escrivim i cantem en valencià són els mateixos que no volen que pensem, parlem, escrivim i cantem”. I tenia més raó que un sant perquè, molt abans de la instauració d’aquesta data reivindicativa, però ja “emparats” per la constitució i per la monarquia parlamentària, el meu amic Toni Cunyat va ser detingut i emmanillat per la guàrdia civil per parlar en valencià; una dona que va ser consellera d’Educació va demanar perdó a un impertinent per parlar la llengua de Torrent; la diputada Punset ens va qualificar de “aldeanos” perquè el valencià no serveix per a res i, encara ara, en molts establiments públics i privats, ens miren de mala manera quan ens adrecem a les persones en una llengua que sembla molestar i que molta gent voldria que desapareguera, Déu sap per què i en benefici de qui. Ara, la moda és acusar els i les mestres de les escoles valencianes d’adoctrinar les criatures, com passava fa uns anys amb els mestres que ensenyaven que la Terra no és plana, que l’evolució té més fonaments científics i racionals que la creació, que la sang circula per dins del nostre cos o que les criatures no les porta la cigonya ni vénen de París.
Des del meu punt de vista, discutible perquè, en aquest cas, no naix de la reflexió sinó de les entranyes, la gent que acusa els mestres valencians d’adoctrinar les criatures és imbècil sense pal·liatius. Gent amargada i fracassada perquè, des de fa uns mesos, ja no gaudeixen del poder omnímode que els atorgaven els vots dels valencians. Però aquesta involució ideològica que estem patint no és només culpa de la idiotesa innata d’algunes persones o de l’onada de neopuritanisme que han provocat la crisi, la pressió salvatge del capitalisme, la misèria cultural i esta involució ideològica La pressió salvatge del capitalisme, la misèria cultural i cívica i la falta de criteri d’unes majories manipulades per la propaganda del sistema. La ignorància, la desídia, la cultura de la satisfacció immediata, la dispersió de les informacions importants en un oceà d’intranscendència narcisista, l’individualisme salvatge que es regenera en totes les èpoques en retrocés i, sobretot, la nostra indulgència amb gent que no mereix ni un pessic de respecte tenen molt a veure amb la nova modalitat de censura repressiva que estan implantant els poders fàctics.
Si cada volta que un incívic aparca en un pas de vianants, els vianants passàrem per damunt del vehicle, els cretins dels infractors començarien a pensar on deixen el cotxe. Si cada volta que un mal veí deixa el gos sol a casa i l’animal passa el dia lladrant i lamentant-se, l’obligàrem a sentir cada nit una gravació dels udols de la seua mascota, potser ho pensaria una miqueta abans d’obsequiar-nos amb el concert caní de cada dia. Si cada volta que un malparit abusa d’una dona o d’una criatura li subministràrem un castrador químic, potser li passarien els ganes de fer-se el valent… I si cada volta que algun incitador a l’odi ens menysprea o ens insulta per parlar com ens ix de l’ànima, li contestàrem, com va fer un amic meu, “Nosotros sólo hablamos castellano para enviar a la mierda”, potser començarien a comprendre que no es pot jugar amb els drets del poble valencià.
