No és que a mi aquestes setmanes em seduïsquen especialment, però, tossut, el calendari em transporta cap a les festes nadalenques amb un efecte vendaval i tot és a casa un brunzir de demandes i una massiva manifestació d’adolescents i criatures (també de la tercera edat, i de la quarta…) amb les habituals peticions d’il·lusions i desitjos, que finalment espremerà el ja exhumat dipòsit bancari amb les endèmiques adquisicions d’una abundosa llista il·limitada: pijames, roba, aliments, torrons, dolços, còmics, lectures, figuretes del Betlem, castanyes, garlandes, boletes i llums per a l’arbre (a casa ho celebrem tot), més el darrer enginy cibernètic japonès i alguns regalets per als gossos i la gateta; o per al company de pis, que ja s’adjudica un elegant vestit fosc estil gàngster o un distingit portafolis de pell per als seus papers, que no en són pocs, de moment.
I mentre apunte coses que van sorgint en agendes, holandeses, tiquets solts i vèrtexs del calendari, una llista que cada dia creix i creix amb l’allau d’ofertes publicitàries, també temptege l’adquisició del cava (un petit celleret per a Nadal i Reis, no res, unes caixetes), inspeccione secs, semisecs i extrasecs, bruts i bruts natures, marques, etiquetes, preus i procedències, en llarg pelegrinatge per mercats, botigues i superfícies. I sí, ja sabia, ja tenia notícia, ja havia seguit pel celobert de les xarxes, la infeliç i desagradable batalla del boicot arrel del procés o del plebiscit de l’1-O, i les antipàtiques conseqüències de les accions d’alguns fanàtics, devots del nacionalisme hipertròfic de l’Estat, propagadors neuronals de xenofòbia, rebutjant les compres de productes necessaris, tradicionals, singulars i de qualitat només pel seu origen. L’absurda estupidesa de cridar, ells, ‘Cataluña es España’, per a després deixar de comprar-li cava a eixa mateixa Espanya.
La cosa, l’acció míssil, la possible compra truncada, boicotejada, no és cap broma, sobretot quan saps que vius en un món tan universal i compartit que un mateix producte pot haver-se fabricat amb components de quatre o cinc països o territoris. I en descobrir, com un nen de Primària, que quan li fas la punyeta als del nord, ves tu per on, li toques les castanyes als del sud i als de l’est. Perquè encara hi ha gent que no ha entès que darrere d’un embotit d’Olot, d’una pizza de barbacoa de Gurb o d’un brut nature de Sant Sadurní d’Anoia existeixen famílies, avis i néts, però no només a la comarca i al carreró de dalt sinó, tanmateix, en una localitat d’Extremadura especialitzada en la indústria del suro o a un poble de Madrid fabricant de caixes, tetrabrics i palets. És ben senzill, tan sols cal seguir el rastre del producte. Desintegrar-lo, desconstruir-lo, desnacionalitzar-lo: els components, els transportistes, els distribuïdors, els venedors, els majoritaris i els minoritaris, els assalariats i els autònoms, per arribar a l’amarga conclusió que el senyor García, empadronat a Torre del Monte, ara cobra a l’atur una misèria per la caiguda de la venda de tomaca que enviaven a una important empresa de Barcelona. O que la senyora Assumpció Bonmatí, d’Elx, partida de Matola, que treballava en una factoria de càrnies de Vic, podria perdre el seu piset de Quatre Camins per la baixada de les vendes. Total, dic jo, que fas boicot per la bandera de la unitat i de la Constitució i al final l’esquinces, la desfiles i l’excrementes amb una preocupant desaparició de faenes a tot arreu, provocant el desastre dels teus paisans, tan espanyols com tu, de moment. Volen una España unida i en boicotegen la unió alçant fronteres d’odi que inevitablement han de crear un “ellos” i un “nosaltres”. I dic jo: No seguirà sent català el Banc Sabadell encara que s’instal·le a Alaska? Acabarà algun grup de caves arrancant les vinyes per replantar-les al Marroc i evitar els boicots? Per què alguns no entenen que hi ha cert tipus de sentiments que només són patiments absurds i innecessaris?
