Qui dia passa, any empeny - 11 de desembre

11 desembre 2017 01:00h

El dia 11 de desembre de 1911, mentre els Successos de Cullera encara ocupaven les portades de molts diaris i, a Madrid, hi havia molt mala maror entre els membres del govern per aquest motiu, va nàixer al Caire l'escriptor Naguib Mahfuz, qui va rebre el premi Nobel de Literatura l'any 1988 i va morir el 2006; bona cosa de disgustos que s'estalvià.

Mahfuz era de bona família però sempre va tindre molt presents les classes populars d'aquella ciutat immensa i caòtica, encara que és més conegut per les novel·les històriques sobre l'època dels faraons, que recreen l'esplendor d'una civilització fascinant amb arquitectes, escultors, pintors, metges i, fins i tot, escriptors que ens han deixat algunes obres d'art que ens reconcilien amb l'espècie humana, sense oblidar algunes figures femenines colossals, com ara Cleòpatra, Radubis o Nefertiti.

El poble d'Egipte, que no pot viure de les antigues glòries ni confiar cegament en el turisme, n'ha vistes de tots els colors, però encara conserva un pessic de dignitat i sap reconéixer els mèrits i les aportacions dels seus millors fills. Per això, des de l'any 1996, tal dia com hui s'atorga la medalla Naguib Mahfuz a la millor novel·la en llengua àrab que encara no ha estat traduïda. Després, l'American University in Cairo Press publica la novel·la guanyadora en anglés... Encara que, l'any 2011, el premi no el va rebre una novel·la, sinó “la creativitat revolucionària del poble egipci”. Coses d'aquella primavera àrab que va durar menys que un sobre en una seu del PP.

Jo, si em permeten vostés la vel·leïtat de parlar de mi, he tingut la sort de traduir, a partir de l'edició de l'American University, algunes de les millors novel·les de Mahfuz gràcies a l'atreviment d'Edicions Bromera, que va creure durant anys en aquell projecte. Per fortuna, vaig comptar amb la supervisió impecable, rigorosa, professional i respectuosa d'Isaïes Minetto, un home fonamental en el procés d'assimilació a la nostra cultura d'algunes obres imprescindibles de la literatura àrab, clàssiques i contemporànies, que els seus coneixements han posat a l'abast dels lectors valencians.

Les novel·les històriques de Mahfuz són brillants com una pel·lícula de Cecil B. DeMille, però molt més rigoroses en el tractament de les situacions, els personatges i la realitat d'aquell temps. Però, les novel·les contemporànies són esborronadores perquè ens mostren la vida quotidiana d'uns personatges que els lectors acabem odiant o estimant i, sobretot, comprenent. Mahfuz mereixia, sens dubte, el premi Nobel de Literatura, encara que el meu desconeixement de la llengua àrab no m'ha permés assaborir del tot la bellesa especiada i un punt picant que s'endevina en les traduccions a l'anglés.

Per cert, i ara que parlem de traduccions, em ve al cap que això de traduir una novel·la a una llengua franca, com l'anglés, seria una manera molt sensata de donar a conéixer les millors obres de qualsevol literatura minoritària a un públic potencialment universal.

Però els valencians, pel nostre caràcter, preferim invertir els nostres diners en publicitat i en ambaixades amb uns resultats discutibles quan sembla evident que si els diners que invertim en alguns premis literaris que, sovint, ni tan sols tenen la decència de fer públics els noms dels membres dels jurats, els dedicàrem a traduir i promoure una bona novel·la cada any, la nostra literatura, i la nostra cultura en general, ho agrairien. Però es veu que tot això no és una maniobra rendible, és a dir: no dóna beneficis econòmics ni electorals a curt termini.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next