Malalt

Estic malalt. Per segona vegada des que s'inicià la tardor, m'he refredat. No ho entenc. Tinc una escassa vida social. Isc poc de casa. I així i tot els virus sempre em troben i s'acarnissen en mi. Hi ha qui diu que tinc les defenses baixes, que hauria de dur una vida més sana.

M'incomoda, em deprimix no trobar-me en condicions. Em fan mal les cames, els costats, tinc la gola com paper de vidre i el nas com una aixeta impossible de tancar. Tus i no sé per quina estranya raó se'm tensen d'allò més els músculs de les cames i se m'hi fan nucs. Ahir mateix, quan tornava de fer la meua passejada diària, en tossir m'agafà una rampa en la cama dreta que em va produir un corrent elèctric que naixia en els costats, em va recórrer tota la cama fins al peu i em va produir un nuc en els bessons. El camí de tornada se'm va fer llarg i tortuós.

He passat aquestes setmanes moltes hores, massa hores, assegut llegint originals dels diversos premis literaris on he fet de jurat. Això pot ser que també m'haja passat factura. Anava a destall, ja que tenia poc de temps i moltes pàgines a llegir. Valore d'allò més la faena, l'esforç dels altres, i no llegir-los amb la suficient atenció em sabia greu. També he de dir que la de jurat és una tasca que està mal pagada. Per altra part, és una faena on un lector atent, com pretenc ser-ho jo, s'adona dels terribles vicis i de les farragoses mancances que compartixen tants i tants escriptors. Escriptors als quals els fan falta unes dosis més elevades d'autocrítica. Comprovar-ho una vegada més em fa mal i, alhora, m'ajuda. Hem de ser més exigents, més crítics.

Escriure amb voluntat de fer literatura és una cosa molt seriosa. Vaig autoeditar-me el meu primer quadernet de poesia l'any 1986 i, com diria Estellés: "Han passat anys, molts anys, han passat moltes coses" al llarg d'aquestes tres dècades, en les quals he pogut aprendre que açò d'escriure no és un fet banal, que necessita del millor d'u mateix.

Estic malalt i escric. Tinc la paperera a vessar de mocadors i d'esborranys infructuosos d'articles que no han arribat a sobrepassar les quinze línies. Mentre escric, m'oblide que estic malalt. L'olor a tinta espanta el dolor i el malestar. Sé que hui no acabe de tindre la ploma ben afilada. No escric directament a la pantalla de l'ordinador, ho faig amb una estilogràfica sobre uns fulls. M'agrada sentir el seu traç esquinçant microscòpicament el paper. És una sensació que a molta gent no li agrada, diuen que els esmussa. Per a mi és com una melodia que m'ajuda a convocar al meu voltant els adjectius.

Fa dies que no sé res de l'actualitat informativa. El meu cervell m'ho està agraint. Estic menys estressat. La informació tramposa, esquinçada, nega tots els mitjans de comunicació. “No em fotràs, tort, que per un ull t'hi veus.”

Estic malalt, ho he dit no sé quantes vegades ja. Així i tot m'adone que la societat espanyola fa temps que està malalta, va a pitjor i no n'és conscient. Creant opinió; dirigint els mitjans de comunicació, els partits polítics i les grans empreses, o ocupant càrrecs en la judicatura hi ha gent, i no em facen dir noms, que estan més malalts encara i no és justament d'un mal refredat. Gent entabanadora, mentidera, interessada que es creu que en aquest carnaval tot s'hi val. A un altre gos amb eixe os!

Disculpen, em torne al llit. Demà serà un altre dia.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat