Rebel·lia

8 desembre 2017 01:00h
Edouard Louis Dubufe, \'Retrat de Rosa Bonheur\' (detall), 1857

“El principi que regula les relacions actuals entre els sexes, la subordinació legal d’un sexe a l’altre, és injust en ell mateix i és actualment un dels principals obstacles per al progrés de la humanitat”, afirmava John Stuart Mill a La subjecció de la dona (1869), un assaig en el qual atacava amb duresa la situació d’esclavitud legal i l’opressió moral en què vivien les dones i que plantejava la idea que, mentre no hi haguera un nombre suficient d’homes que estigueren d’acord amb la igualtat, no hi hauria grans avanços. Quasi dues dècades abans, el 1851, Harriet Taylor Mill, la seua esposa i companya intel·lectual –com ell, una de les figures més representatives del moviment sufragista britànic–, escrivia a L’emancipació de les dones: “Moltes persones creuen justificar de manera suficient les restriccions del camp d’acció de la dona limitant-se a dir que allò que les dones cerquen no és femení i que l’esfera d’acció adequada de les dones no és la política ni la publicitat, sinó la vida privada i familiar”.

Edouard Louis Dubufe, 'Retrat de Rosa Bonheur', 1857. Oli sobre llenç. Palau de Versalles

Per aquells anys, a França, una pintora que assistia sovint a fires de ramat per tal de prendre apunts dels animals va haver de demanar permís per escrit a les autoritats policials per poder anar-hi amb roba còmoda, és a dir, per poder vestir-se com un home. Una vegada concedida l’autorització, la Prefectura de París li l’havia de renovar cada sis mesos. Rosa Bonheur (1822-1899), que així li deien, ja acostumava, però, a portar pantalons, dur els cabells curts i fumar havans, una forma de rebel·lia a la qual s’afegia el fet que no ocultara la seua homosexualitat. Va mantindre una llarga relació sentimental –cinquanta-dos anys– amb Nathalie Micas, una altra artista, que va acabar quan aquesta va morir i, després, una altra de deu anys amb la nord-americana Anna Klumpke, també artista, i va aconseguir que tot el seu entorn les acceptara, una cosa veritablement difícil en aquesta època.

Rosa Bonheur, 'Llaurada a Nevers', 1843. Oli sobre llenç. Musée_d'Orsay

Formada amb el seu pare, pintor i seguidor del saintsimonisme –moviment conformat pels seguidors del socialisme utòpic de Saint-Simon, que pretenien fundar una religió secular en la qual les dones s’havien d’educar igual que els homes–, es va especialitzar en les escenes amb animals. A tal fi, va estudiar anatomia animal i osteologia als escorxadors de la ciutat i va fer disseccions a l’École National Vétérinaire d’Alfort, on va preparar estudis detallats que més tard empraria com a referències per a les seues pintures i escultures. Va debutar al Salon de la capital francesa amb dènou anys i va obtindre la primera medalla d’or el 1848 per Vaques i bous a Cantal. Arran d’aquest èxit, l’Estat francès li va encarregar Llaurada a Nevers, exposada en l’edició següent –ara es pot veure al Museu d'Orsay.

Rosa Bonheur, 'Fira de cavalls', 1853-55. Oli sobre llenç. Metropolitan Museum of Art, Nova York

Però va ser amb Fira de cavalls –actualment al Metropolitan de Nova York–, un llenç de grans dimensions (2,44 x 5,06 m.), que va dur a terme entre 1852 i 1855, que aconseguiria fama internacional. El quadre capta amb un absolut realisme l'activitat del mercat eqüestre de París, al costat arbrat del Boulevard de l’Hôpital –a prop de l’Hospital de la Salpêtrière, que s’albira al fons–, al qual va acudir dues vegades per setmana durant tres anys per tal de dibuixar esbossos amb què posteriorment treballar a l’estudi. Imaginem Bonheur immersa gairebé de manera literal en aquesta obra monumental amb la intenció de mostrar la bellesa, l’elegància i la força equines des de tots els punts de vista. Només cal fixar-se en els dos exemplars, l’un blanc, l’altre negre, que s’alzinen al centre de la composició o en els de la dreta, l’un al costat de l’altre, que avancen al trot.

Rosa Bonheur al jardi de la seua casa de By, a prop de Besançon, ca. 1890

El ressò assolit va fer que prompte visitara la Gran Bretanya, on pocs motius pictòrics atreien tant de públic com els referents a animals. Assenyala Whitney Chadwick que “fou la cerca de l’expressió de sentiments alliberats de les traves socials el que va facilitar, d’una banda, l’adopció de la imatgeria animal a la Gran Bretanya del segle XIX i, d’altra, l’acolliment de Rosa Bonheur” (Mujer, arte y Sociedad, 1990). Indica la historiadora que, de seguida, es va enviar a Anglaterra una versió reduïda de Fira de cavalls per tal que se’n feren gravats i que, en la dècada següent, es van publicar nombroses litografies de la seua obra. Una vegada més, malgrat que es tractara d’excepcions a causa de les restriccions, es demostrava que les dones podien excel·lir en aquelles ocupacions i àmbits considerats poc o gens femenins i que el treball resultant les feia mereixedores del reconeixement general.


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next