Jerusalem

10 desembre 2017 01:00h

30 de juliol de 1980. El Parlament d’Israel aprova la “Llei de Jerusalem”, proclamant la ciutat “sencera i unificada” com a capital d’Israel. Vint-i-un dies després, el Consell de Seguretat de l’ONU adopta, amb l’abstenció dels Estats Units, la Resolució 478, segons la qual qualsevol intent de modificar l’estatut de Jerusalem per part d’Israel serà considerat “nul i invàlid”. No és la primera Resolució al voltant de l’anomenada Ciutat Santa. Ja el 1967, l’Assemblea General de Nacions Unides havia aprovat la Resolució 2.253 que exigia a Israel desistir d’adoptar “qualsevol acció que puga alterar l’estat de Jerusalem”.

Si bé aquestes resolucions no són vinculants i han sigut vulnerades de manera permanent per Israel, el ben cert és que revesteixen de certa importància en tant que determinen la posició de la resta dels estats. Certament, Israel és el gran aliat dels EUA en la regió i, en conseqüència, la posició de la superpotència al si de les Nacions Unides ha estat favorable tradicionalment als interessos de l’estat sionista. No obstant això, una abstenció dels EUA, com en el cas de la Resolució 478 adés citada, és transcendental.

Per això, la decisió del president Donald Trump, fa escassos dies, de reconéixer Jerusalem com a capital d’Israel i traslladar l’ambaixada d’Estats Units des de Tel-Aviv fins a l’anomenada Ciutat Santa, és d’un abast incalculable. No sols perquè suposa un torpede contra el dret internacional i la diplomàcia nordamericana, sinó sobretot perquè aboca a la impossibilitat de resoldre de manera definitiva el conflicte àrab-israelià i posa en escac l’estabilitat de l’Orient Pròxim.

Mentrestant, la Unió Europea diu mantenir una “greu preocupació” per aquesta decisió i per “les repercussions que açò poguera tindre en les perspectives de pau” i el Ministeri d’Afers Exteriors del govern de M. Rajoy “reitera el seu suport a les resolucions de les Nacions Unides i assenyala que l’estatut de Jerusalem ha de ser negociat entre israelians i palestins”. Qualsevol diria que els nostres líders europeus i espanyols comparteixen el diagnòstic apuntat en aquestes línies, però la política internacional és molt més que paraules. I el problema és que el poble palestí porta seixanta-nou anys escoltant bonics discursos, mentre pateix la política de fets consumats, la violència de l’ocupació i l'apartheid.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next